A tall d'invocació

Marta Rojals va publicar, al gener, la novel·la L’altra, que ara, un mes després, ja té una segona edició. Tot un èxit. I l’obra com la primera de l’autora Primavera, estiu, etcètera, comentada en aquest bloc, té uns ingredients atractius. En primer lloc, reflecteix a través dels personatges la vida de les noves generacions que fluctua entre un món afectiu (i sexual) inestable (i insaciable) i el replegament existencial que ha suposat la crisi per a moltes parelles. Són vertaderament temps turbulents.
     A través del Nel i la Nona, recorrem la vida dels nostres dies en una parella en la trentena: la vida laboral, amb l’atur o l’amenaça, l’afectiva i sexual, oci i amistats, relacions familiars…Ho seguim com si els personatges foren reals i mirarem els fets darrere d’un vidre transparent. L’efecte realista i de versemblança, talment ocorre en la novel·la anterior, aclapara. (n’hi ha més)  

Els elements innovadors de l’obra provenen de la llengua emprada que, en una mena de concessió conductista, fa que als personatges els sentim parlar d’una manera ordinària i natural. Els espíem en el seu llit, en la cuina de sa casa, en l’oficina, davant de la pantalla i els teclats, quasi els olem… La polifonia, com diria Bakhtin, forma una part substancial de la banda sonora de l’obra. Alguns personatges parlen aquest català amb incrustacions castellanes que van penjant a cada frase i mitja: “como que no”, “tu ya me entiendes”, “Sabes què te digo?”. Real com la vida mateixa. Però fa que l’obra no siga recomanable per a l’ensenyament. El català, en cada paràgraf, s’ascla de mil maneres diferents.
   La vida dels personatges i la faena, certament, transcorre davant de pantalles i  teclats, i amb el Facebook, els whatsapps, els xats, els emails, l’Skay… El món internàutic els estimula a una doble vida, ací tenim “l’altra”. Vivim vorejats de ryanairs, ikees, bemeuves i tituti quanti. Un lector pot acabar una mica embafat, ja tenim això en la vida quotidiana, potser caldria fer un tomb simbòlic i representar-ho d’una altra manera. Un se’n cansa, de tanta banalitat domèstica. 
   El sexe desinhibit és fa present de manera directa:”Una mamadeta?, vaaa, una mamadeta petiteta, que ahir va guanyar el Barça”.  Certament és un indici del canvis sociològics que vivim. Però també té un punt sòrdid que potser siga evitable o compensable. 
     La novel·la, francament, no m’ha deixat bon gust de boca. Una certa vulgaritat plana per on se vol. Caldria poder expressar la banalitat, la grolleria o la frivolitat sense capbussar-hi el lector. I potser el mateix sobre el català: saber insinuar la destrucció de certes manifestacions barcelonines de la llengua sense fer-nos engolir la seua esborjarrada sintaxi i la seua fonètica empobrida.