A tall d'invocació

He crescut en una zona rural, a la vall de Guadalest, i un dels moments de l’any més espectacular per a mi sempre ha estat el de la florida dels ametlers. Els bords, amb flors blanques, els marcons, amb rosades. La florida en un dia clar, com era el dissabte –hui diumenge ja no tant–, fa que l’atmosfera tinga un aspecte pur i brillant pertot arreu. És com si la terra hagués estat embolcallada de puresa i blanc pristi. Una fabulosa elegància tel·lúrica ho inunda tot.
    Les llenques de bancals amb arbres florits, com un jardí immens, desprenen percepcions sensorials extraordinàries. El perfum dolç dels arbres té un punt d’esbalaïment. Hi ha quelcom de sagrat, en aquest estat excepcional del camp. (n’hi ha més) 

Rarament dediquem temps a contemplar el món d’una manera primària i senzilla. En dies com aquests de la florida de d’ametlers, aquest exercici sembla que s’imposa. És un despertar, paral·lel als dels arbres que ixen de l’hivern. Un despertar que ens allunya de la rutina habitual i ens permet iniciar una nova manera d’experimentar la vida. No té res d’artificiós ni d’exagerat. Ens fa abordar allò ordinari amb ulls frescos. Transforma en màgic allò ordinari. Un exercici que ve molt bé per començar la setmana.