A tall d'invocació

El dimarts que ve, dia 9 de juny, a les 20 hores, l’escriptor Ximo G. Caturla presentarà La casa que vull. El lloc: la llibreria 80 Mundos d’Alacant. En l’arxiu teniu invitacions. Tot just acaben d’eixir els primers comentaris de l’obra: José Ramón Giner en el diari Información i Martí Dominguez en la seua secció a la revista El temps: “Històries naturals“. Martí hi subratlla el terme topofília i fa un elogi de l’estima del raconet com un primer pas de l’amor per la terra. “Des del seu racó –escriu Martí–[l’autor] fila unes ratlles plenes de saviesa i d’una vida inesperada”.   

  Vet ací un extracte del meu text de presentació: “La vida en minúscules…”
     Em fa la sensació que no he buscat el diari, sinó que ha estat al revés: el diari m’ha buscat a mi. Escriure un diari és tenir a la teua disposició una escriptura lliure, flexible que s’adapta a les necessitats, a les característiques i peculiaritats de cadascú. Si un té un maldecap, va i ho escriu…. Si un llig un llibre, en comenta allò que hi troba destacat. O bé altres coses: si té una conversa inacabada, la transcriu i, d’alguna manera, l’avança… Un diari és un interlocutor pacient, dúctil… Ens fa companyia, ens permet comunicar-nos, desfogar-nos, analitzar-nos, despullar-nos, situar-nos, definir-nos… […]

   Quin dubte hi ha!, l’escriptura ens permet viure les coses amb més intensitat, amb més consciència i, deixeu-m’ho dir també, amb més saviesa. Una escriptura com aquesta del diari permet, amb més facilitat que d’altres, fer allò que Fuster definia com l’essència de l’escriptura: “fer examen de consciència”. […] (n’hi ha més)

     L’escriptura ens permet viure el temps d’una altra manera. Ens permet deixar de costat el temps lineal. I la productivitat que comporta aqueixa sensació, que hem de fer coses, que hem de rendir… L’escriptura necessita, com a condició, esmerçar-hi temps. Un temps dedicat al no-res que va omplint-se de coses: d’observacions, de propòsits, de records, de desitjos, de relacions, de revelacions…[…]

   També l’escriptura permet trencar aqueixa dimensió de temps irrecuperable que, sovint, ens forada les entranyes tot permetent-nos viure les coses moltes vegades, assaborir-les, completar-les, conjurar-les, imaginar-les, profetitzar-les… En relació amb el temps encara una altra qüestió: ens deixa ben clar que la vida no és “en acabar de”: “en acabar de rentar els plats”, “en acabar de preparar la classe”, “en acabar de rentar el cotxe”… La vida és cada cosa, cada moment. No és “en acabar de”, sinó ara, ara mateix. […]

    L’escriptura és, així mateix, un  exercici espiritual que ens connecta amb la transcendència. “Som éssers finits oberts a l’infinit —escriu A. Comte-Sponville— éssers temporals oberts a l’eternitat, éssers relatius oberts a l’absolut. L’esperit és aquesta obertura. L’espiritualitat és el fet de viure-la, d’habitar-la, d’exercir-la”. […]  

    Darrere de tot bon llibre hi ha un món. Un món propi. Gerald Brenan va titular la seua autobiografia precisament així: Una vida pròpia. La frase ressonava sobre l’intertext: Una habitació pròpia,de la seua amiga Virginia Woolf. I és, si fa no fa, aquesta la resposta: un escriptor necessita —a banda d’una habitació pròpia— un món personal.

      La majoria de vegades ens veiem immersos en experiències que són de lloguer, fem circular criteris d’altres, conceptes mastegats i que no qüestionem… O bé no tenim temps, i li peguem voltes i voltes als nostres pensaments. Per a ser un mateix no hi ha altre camí que el d’experimentar-se, posar a prova idees, fer anàlisi i autoanàlisi amb regularitat. I, per descomptat, lliurar-se a la pròpia acció… […]

     Fer un diari convida a convertir en sagrat tot el que ens voreja. Com a diarista, en molts moments he tingut la sensació de ser una mena de sacerdot que feia de la quotidianitat un altar i un laboratori. També pense –n’estic convençut— que la realitat supera la ficció en molts nivells. No cal viure grans experiències, fer llargs viatges, tenir grans encontres, conèixer gent important —la vida en majúscules—… sinó mirar atentament allò que ens envolta: la vida en minúscules. I si la mirem, amb atenció —ben mirada— qualsevol cosa esdevé un firmament. […]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!