A tall d'invocació

Guarda tu ara tot el que jo de sobte vaig perdre
tal vegada per sempre; la casa i la flaire dels llibres,
la suau respiració del temps, paraules, la veritat,
llits desendreçats en algun moment del matí,
el recer d’un cos inquiet dins la seva son. Guarda-ho

serenament i sense pressa, com jo no he sabut fer.
I protegeix-lo de tots els hiverns; dels camins
enfangats i de les veus més fredes. Acaricia-li 
les ferides lentament, amb les mans i els llavis,
perquè no sagnin. I escolta, de nit,
la seva respiració càlida i panteixant
compassada amb els somnis, que és on amaga
les ànsies i les pors més secretes.

Mai no permetis que se senti sol en allò que diu
abans d’adormir-se. I espera llavors que,
en la foscor de la cambra, ell t’abraci,
encara que no t’hagi dit mai que ho volia.
Desperta’t més d’hora i entretén-te a mirar-lo sota (segueix)

la llum blava
que els dies duen a casa quan són tranquils.
I no li demanis res al matí: els matins li pertanyen;
deixa’l que regui els cossiols al balcó i surt,
travessa el carrer mentre hi hagi claror. I així
sempre farà sol i el tindràs per sempre,
com per sempre l’he perdut jo, de sobte,
per no haver-ho fet així.
   Maria do Rosário Pedreira, La casa i la flaire dels llibres, El Gall editor (2009).

El llibre, de recent traducció al català, ens introdueix en el món poètic de l’autora portuguesa. Es tracta d’una poesia de siluetes càlides, d’amarats pensaments que primer que res se senten a la pell, al cos; amors evocats i invocats; absències… i forcejaments amb la memòria. Costel·lació de llums tènues i de carícies. Sovint és una poesia que fa servir la segona persona, però també empra la primera o la tercera en un afany d’escenificar el buit, la nostàlgia i el desig. Poesia sensual i sapiencial on el buit és sempre present: els poemes són subtils diàlegs amb alguna mena d’absència (allò perdut, allò desitjat, allò imaginat…).     
  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!