A tall d'invocació

Amb el títol d’El somni d’una pàtria de paraules, Josep Piera ha repassat la vida valenciana dels segle XIX, a través de la figura de Teodor Llorente i la seua obra. Un repàs que serveix per refrescar el que va ser un moviment de recuperació identitària, fonamentalment literari. La pàtria, per això, és de “paraules”.

      En la visió que ens ofereix Josep Piera, la figura de Llorente no sols ix ben parada com a creador, sinó també com a intel·lectual i com a líder de la Renaixença. De no-res, ço és d’una llengua culta extingida feia segles, el poeta va iniciar una tradició literària. Les peces de l’autor no només tenen un valor històrico-cultural, sinó que estan dotades de saba literària. Certament són peces d’una adscripció romàntica, amb un to abrandat, pensades per a una recitació oral, cerimoniosa i emfàtica. No obstant això, tenen una dicció vigorosa que connecta amb l’ADN de l’ idioma. Més enllà de la pulsió grandiloqüent, el poeta evoca un paisatge, reconstrueix una llengua literària amb referents expressius, dibuixa uns personatges que formaran l’imaginari col·lectiu dels valencians…  (n’hi ha més)

Llorente és un poeta amb diversitat de registres, però és en les composicions populars com “Cartes d’un soldat” o “La barraca”, on la seua obra assoleix el punt àlgid. Es tracta de peces senzilles, de ritmes contagiosos (bé que previsibles), per a la celebració i la recitació directa. Són poemes amb un to ingenu i amb un adhesiu sentimental incorporat. Els poemes de l’autor—sempre amb ritme lubrificat— varen ser un bon començament per a la Renaixença. El problema va vindre en no tenir seguidors d’altura i, així, el relleu generacional fou —en qualitat i en renovació— molt tebi.

        L’assaig de Josep Piera es llig amb facilitat: no sols és una mostra de saber sinó de sabor. En el relat central, l’escriptor comenta els textos del poeta i els relaciona amb la seua biografia, tot acompanyant-los amb fragments de cartes, articles de periòdic, poemes. Tot plegat és a tocar d’una prosa polifònica, on s’hi combina l’exposició amb la valoració. Sense deixar-se contagiar pel provincialisme, la carrincloneria, ni la vehemència rutilat de l’època, Teodor Llorente —com Blasco Ibáñez i Joaquim Sorolla, cadascú amb les seues maneres— va fer una representació reeixida de la València vuitcentista.            

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!