A tall d'invocació

Dilluns, dia vint de maig, tinc una cita a la Rovira i Virgili: una tesi sobre Jaume Cabré i la música. Francament bona, la tesi estudia l’obra de l’autor de Jo Confesso des del punt de vista de la relació amb la música. La música i la paraula estableixen diversos nivells de relació: la melodia de la frase, els temes musicals que pareixen en els relats o en les novel·les, les peripècies històriques o reals de músics que apareixen en la seua obra, l’evocació de composicions….Cabré és un autor que incorpora un fons sonor a les històries, siguen de música o de sons: Fra Junoy escoltà meravellat el silenci de la lluna minvant. Sabia amb certesa que la lluna quan minva calla, que va mig adormida; i si de cas cantusseja, tènue, una melodia trista en tot menor. I en canvi, la lluna creixent és sorollosa i potent. Enganxat als barrots de la finestra, la cara contra el paisatge, pensava que no, que era impossible que la reverenda mare Abadessa copsés aquells detalls, sempre amb el cap cot menys quan li cantava la canya. Jaume Cabré, Fra Junoy o l’agonia dels sons. (n’hi ha més)
            

George Steiner escrivia en un dels seus darrers assaigs: “És comú establir una associació estreta entre la música i la poesia, que comparteixen categories seminals de ritme, fraseig, cadència, sonoritat, mesura. «La música de la poesia» és exactament això. Posar paraules a la música o música a les paraules és treballar amb matèries primeres comunes”. Però la música és allà on hi haja paraules, en la prosa, en un diàleg…