A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Hermann Hesse, segons Jordi Llovet
L’editorial Proa ha reeditat Siddartha de Hermann Hesse. En el Quadern del El País(edició catalana) de fa quinze dies, Jordi Llovet va traure un article sobre l’autor. Hi deia que H. H és: “un enorme autor de tercera fila”. Un escriptor de novel·les: “catastròfiques, cursis, falsament orientalistes i, en definitiva, com deia el nostre Salvador Dalí parlant d’Àngel Guimerà, putrefactes.”
Llovet l’acusa de no saber allò que portava entre mans: el budisme i les filosofies orientals, però tampoc de dominar les tècniques de la novel·la. I, en acabant, arremet contra el seu públic: “caterva de joves –pijos gairebé tots–que se’n van a meditar a molt rendibles paradisos pseudobudistes escampats per tota la geografia catalana per trobar el nirvana i el l’Om, i només prenen aigua amb suc de llimona”. El text em resulta irritant i insultant. Desqualificar, a tord i a dret, l’autor alemany i els lectors (amb tal menyspreu!) és tenir molta arrogància. (n’hi ha més)
No sóc un incondicional d’Hesse. És més, hi ha obres que no he pogut acabar de llegir, però les afirmacions de Llovet contenen, a tocar de la insolència, una supèrbia intel·lectual fora mida. Dir que Hesse no sabia de budisme és passar-se’n, no? Tampoc no és lícit que un intel·lectual solvent identifique les mostres de necessitat espiritual amb sectes de pijos i parle dels centres budistes com “paradisos seudobudistes, etc.”.
A mi em fa pensar en la supèrbia intel·lectual del progres arnats, incapaços d’entendre cap altra cosa més enllà del seu corpus doctrinari pseudomarxista i d’amollar quatre citacions d’intel·lectuals germànics. La incapacitat crítica de certa esquerra és prodigiosa. Partir de la denigració de tot allò que ol a manifestació religiosa és patètic. Hi ha gent que en sentir parlar de budisme arranca a córrer (ho he comprovat una multitud de vegades). I per molt que un explica, relata, argumenta…res no els fa efecte. “Per començar–els dic–el budisme no es cap religió”. Però què!, com si sentiren ploure, perquè ningú no vol que li desmunten la paradeta. Així l’esquerra –certa esquerra– ha deixat sovint d’acostar-se –ço és d’entendre– la realitat. Tan de bo algun dia –com deia Edgar Morin que li havia passat– tinguen “la joia de descobrir, a sota de la doctrina, el món”. De moment, però sembla que de Ratzinguers, n’hi ha –i molts–per tot l’espai de l’esquerra. Fins quan?
Foto: Il Ticino (la Suïssa on s’instal·là l’autor)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Certament, és poc afortunat desbarrar d’un autor llegit arreu i des de fa molts anys. Essent benèvols podem entendre què ens vol dir el Sr. Llavina… i essent malèvols li retraurem que només arribi fins aquí.
Amb tot, només recordar a la clientela que l’estretor de mires i les arnes no són patrimoni de l’esquerra!
Sí, mals temps per als qui un bon dia van decidir qui eren i què pensaven del món, independentment del propi món!
Doncs mira, jo era una d’aquelles joves que llegíem Hermann Hesse, i què voleu que us diga?… de pija no tenia res però res de res. No he llegit l’article de Llovet i, per descomptat, cadascú té dret a veure les coses des del seu punt de vista i a expressar-les; ara bé, una altra qüestió és la manera com s’expressen. Els qui fan servir l’arrogància, el menyspreu, la prepotència… jo els enviaria a contemplar l’Univers, del qual són una part tan ínfima que la manca d’humilitat em sembla una imprudència absoluta.