Enric Balaguer és professor de Literatura Catalana a la Universitat d’Alacant. «Fulls de ruta», editat l’any 2002, arreplega columnes que ha publicat al diari «Información» d’Alacant. En 2006 va guanyar el premi d’assaig que convoca la Generalitat amb «La totalitat impossible», obra en la qual reflexiona sobre l’abandonament de la idea de totalitat a causa de la fragmentació i l’especialització de la vida, fet que ha atomitzat el saber. Ha analitzat l’obra poètica de Josep Palau i Fabre o la relació de Joan Fuster amb la pintura. Amb «Ressonàncies Orientals» repassa la petjada del llegat budista en les obres de Joan Brossa, Pere Gimferer o Antoni Tàpies. «La casa que vull» és un dietari amb el qual ha estat guardonat amb el premi Rovira i Virgili 2008.
– Amb el dietari l’escriptor explica al món allò més íntim perquè, a diferència de la novel·la, en la qual el narrador crea una història, els fets del dietari són parts de la pròpia autobiografia. ¿Fins on ha esporgat vosté en aquesta obra per eliminar allò que considera personal i que no ha de fer públic, o per contra «l’autocensura» comença en el moment en què hom escriu al dietari?
Per als qui escrivim assaig, l’escriptura d’un diari és com un alliberament, un acte de llibertat. Amb un diari un fa el que vol: parla d’allò que li interessa i de la manera que desitja… Els límits i la censura? Home!, la tria que he fet de les meues anotacions del diari estan, sobretot, en funció d’allò que trobe que pot ser d’interés per al lector. Però crec que el que demostra aquesta escriptura íntima és que tot, completament tot, pot ser interessant si es mira amb interés i si es conta adequadament. (n’hi ha més)