A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Entre planians i dalinians: una proposta de Joan Garí
Joan Garí, en l’article “El misteri del foc”, publicat en la revista El Temps, fa esment de la seua teoria segons la qual, en matèria estètica: “els catalanoparlants només podem ser planians o dalinians”. Supose que la dicotomia de Garí és un remake d’aquella tan esmentada del seny i la rauxa, o en termes palaufabrians: el seny i la follia. Val a dir que a simple cop d’ull sembla raonable. La divisió apuntaria l’escriptura des d’una racionalitat seca i aquella altra mirada que atén el desig, els fantasmes, l’irracional. Hi podríem afegir: una escriptura des de l’enteniment i una escriptura des del cos. I encara una altra correlació: la frase germànica (subjecte verb i predicat) i l’expressió contorsionada (“Picasso és comunista. Jo tampoc”). De bell antuvi, els primers posen l’accent en el món tangible, mentre que els segons, en altres mons. (n’hi ha més)
D’entrada, la divisió sembla factible, ço és productiva. Però si aprofundim en la dicotomia, no resulta tan pràctica. On situar, per exemple, Puig i Ferreter? I Rodoreda? I encara, on posem Gaudí? Per un altre costat, situar Miró o Tàpies al costat del de Figueres —on crec que caldria situar-los– no té alguna cosa de profanació?
Certament, molts moments de la cultura catalana –i molts autors–semblen il·lustrar el contrari. Les postulats del noucentisme, entroncats amb les directrius del realisme històric, suposen una aposta per l’ordre, el seny, l’acadèmia. Alguns autors, des de Llull a Palau i Fabre, reclamen l’antiacadèmia. Però la dicotomia: classicisme vr. avantguarda, també hi encaixaria, en la divisió de Garí?
Classificacions se’n podem fer moltes, però d’útils (genèriques o que travessen bona part del territori arístic) n’hi ha poques. El mateix Pla és capaç de falsificar dades en el seu El quadern gris, i en conèixer l’Empordà –el cels i la seua costa esculturalment rocosa– qualsevol observador troba, en la pintura de Dalí, prou de realisme. De què parlem, doncs?
Si fem cap a la pintura, la divisió entra en via morta: des de Miró a Ràfols-Casamada, passant per Ponç Ponç, Tàpies, Sucre, i tants altres, el resultat és força decantat per un vessant poc arrenglerat amb l’obra de Josep Pla. Però no per això s’acosten a la de Dalí, necessàriament. Exploren la raó? exploren els dimonis?
Si anem a la literatura, el territori pantanós supera el que sòlidament podem situar en una o altra polaritat. Llorenç Villalonga? o Pere Gimferrer, on els posaríem? I Brossa? I Josep Lozano? I Quim Monzó? I Ponç Ponç?
La realitat sempre tan tossuda!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és un debat útil, en tant que ajuda a prendre consciència explicada del tema, però els passatemps classificatoris es poden quedar en la superficie, com bé suggereixes; el mateix Joan Fuster fa broma d’Eugeni d’Ors, diguent que el pare del noucentisme trenca els mateixos principis noucentistes quan s’apassiona a les seues glosses; sembla que avui en dia, com abans, les dicotomies ens serveixen per transcendir-les: la paradoxa i l’ambivalència tenen un gran valor i potser pràcticament tots tendim a fer síntesis que estiguen en condicions de desconcertar i desrutinitzar: una manera de provocar la mirada nova sobre la realitat de sempre; una diferència apreciable entre Pla i Dalí és que el primer es comporta com un excamperol, astut i inductiu, que vivifica els textos en la retroalimentació de les converses espontànies, mentre el segon, potser emportat per alguna forma de neurosi profilàctica, s’alimenta del rebost de les teories cultes més diverses, per a fer-ne després un divulgació pictòrica efectista que colpege en l’imaginari col·lectiu; Pla és un acumulador facilista i Dalí un dosificador fetitxista?