A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

11 de febrer de 2014
Sense categoria
4 comentaris

El professor Lazhar

La pel·lícula quebequesa, El professor Lazhar, conta l’experiència d’un mestre algerià, exiliat, que es fa càrrec d’una classe on la mestra s’acaba de suïcidar. El fet ha trastocat els xiquets i també els professors del centre. Cal dir que la mestra s’ha penjat a la mateixa classe i dos alumnes que han vist el seu cos inert han quedat molt afectats.
 El nou mestre és també un damnificat, en aquest cas del règim algerià. Porta darrer un llarg calvari: ha vist com han matat la seua dona i els seus dos fills. Durant el temps en què es fa càrrec de la classe rep l’estatus de refugiat polític. El repte a què s’enfronta és el de fer veure als xiquets que, tot i el fet traumàtic, la vida continua. (n’hi ha més)

Lazhar segueix el camí de l’educació tradicional. La nomenclatura és la clàssica (parla de verb, subjecte i predicat, adjectiu qualificatiu…) i també els mètodes ho són: dictats, lectura de faules, exercicis d’expressió… Diguem que representa el pol oposat a la via del pedagog modern que té prohibit el contacte físic amb els alumnes, empra una nomenclatura hipertècnica, desenvolupa uns objectius de cooperació com si d’un laboratori conceptual es tractés, etc. Lazhar, en canvi, no sols toca els xiquets sinó que fins i tot se li escapa algun calbot. I a la fi, abraça una xiqueta.
     Davant d’això alguns pares se’n queixen: “Ensenye la meu filla però no l’eduque”–li diuen. La frase és força significativa. És possible això? L’educació no és sols el que diem que cal fer, sinó allò que fem. 
     Tot plegat assistim a un acarament entre els mètodes i la filosofia de l’educació tradicional i la més moderna. Com que aquesta darrera sembla abdicar dels elements emotius, i més humans, tenim fets tan dramàtics com ara el suïcidi de la professora. I és que sembla necessari una atenció a les carències afectives de famílies monoparentals allunyades dels fills, cal aprendre a sobreviure als fets familiars convulsos, a superar ferides afectives… L’escola hauria de donar eixida a tot això.  És possible? Com? Els mètodes moderns no ajuden gens? Seria possible fer compatible els mètodes tradicionals i els moderns?

        La podeu veure en català:
http://films.ara.cat/film.php?ide=55

  1. Estic convençuda que tots dos mètodes poden perviure junts i és necessari que així sigui si volem persones llires a les escoles. Som animals emocionals. Necessitem ser atesos en les nostres necessitats totals. M’agrada la idea de poder aprendre una faula de memòria, però també fer debats i treballs en grup, aprofitar els avenços científics però mai deixar de banda allò de cercar la felicitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!