La vaig veure fa un parell de setmanes. Pense que dóna una visió poc contrastada i crea un ambient excessivament reclòs on ningú no hi pot sobreviure. El fet que no deixe cap punt de llum crea un estat de segrest dins i fora de la pantalla difícil de superar. Desitjaria que no fora aquesta la situació a les aules. Afortunadament, puc presumir, que no ha estat la meua experiència. Fins i tot quan he estat a instituts difícils, sempre he tingut una vida privada paralel·la que em compensava de les vivències de l’aula.
A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
12 de novembre de 2012
Sense categoria
2 comentaris
“El profesor” (Detachment) de Tony Kaye
El profesor (Detachment) és una pel·lícula sobre l’ensenyament secundari, amb una visió molt dura sobre la situació actual. El tema és tot un gènere que potser ha passat de versions romàntiques, com El club de los poetas muertos (Peter Weir, 1989) a mostres espectacularment amargues com la de La clase (Laurent Cantet 2008) o aquesta mateixa de Tony Kaye recentment estrenada.
Encara que ambientada als USA, el reflex de les aules que apareix en el film presenta innegables afinitats amb les dels nostres centres. És d’una estridència, d’una duresa, com hem dit, despietada i brutal. Per molt estimulat i preparat que hi vaja un professor la realitat inclement dels alumnes corgela les entranyes. (n’hi ha més)
Encara que ambientada als USA, el reflex de les aules que apareix en el film presenta innegables afinitats amb les dels nostres centres. És d’una estridència, d’una duresa, com hem dit, despietada i brutal. Per molt estimulat i preparat que hi vaja un professor la realitat inclement dels alumnes corgela les entranyes. (n’hi ha més)
Si és veritat com diu George Steiner que és a l’ensenyament secundari on es lliuren els combats decisius contra la barbàries i el buit, l’escenari que ens ofereixen obres com aquesta és vertaderament depriment. El futur és negre. La vida dels professors, insòlitament esdevinguts herois, passa per sofrir agressions de tota mena d’uns alumnes que són l’expressió de conflictes turbulents, sense estructures afectives de suport i sense participar en cap mena de valors. Els pares –unes estructures familiars– absents són les causants dels seus comportaments desorientats i agressius.
La pel·lícula innova en molts coses; té una part que sembla documental: a l’inici alguns testimonis de professors ens conten perquè s’han fet ensenyants: l’idealisme de voler ajudar a millorar la gent, de transformar positivament les coses xoca amb la duresa de la realitat que després veurem en les aules. Una altra vessant és la vida privada dels professors, com ara la del protagonista, producte també d’un entorn familiar dramàtic i que assumeix com una redempció la feixuga tasca d’ensenyant.
La pel·lícula innova en molts coses; té una part que sembla documental: a l’inici alguns testimonis de professors ens conten perquè s’han fet ensenyants: l’idealisme de voler ajudar a millorar la gent, de transformar positivament les coses xoca amb la duresa de la realitat que després veurem en les aules. Una altra vessant és la vida privada dels professors, com ara la del protagonista, producte també d’un entorn familiar dramàtic i que assumeix com una redempció la feixuga tasca d’ensenyant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!