El món que ve… ja el tenim aquí de Joan Majó és un llibre oportú que aborda les noves realitats dels nostres dies. El to de les reflexions que s’hi apleguen el resumeix molt bé l’anècdota contada per un amic a l’inici del llibre: “la bona notícia és que la crisi potser s’està acabant; la mala notícia és que, un cop la crisi s’hagi acabat, ens quedarà la realitat”. Amb un llenguatge planer i una exposició dialèctica, l’ex ministre socialista repassa els canvis de la nostra societat: la instal·lació d’una economia no productiva, la globalització asimètrica del món, l’ecologia i la demografia del planeta en estat d’alarma, la societat connectada internàuticament, la necessitat de defensar la política davant de la tecnocràcia, l’Europa com a necessitat insubstituïble, la reformulació de la socialdemocràcia i les relacions entre Catalunya i Espanya.
Tot plegat un repàs de temes peremptoris, abordats amb un posat raonable, ponderat i discret. Novetats, novetats? Potser cap. Però, en conjunt, trobem el mapa de la geografia dels nostres dies, amb punts diferents de les etapes anteriors. (n’hi ha més)
Es tracta d’una realitat que ens costa d’acceptar. I de pensar. Si tenim una economia no productiva, caldrà retrobar els nuclis regularitzadors del mercat, per exemple. També caldria acostumar-nos a un paisatge nou: si fa cent anys el centre de gravetat econòmic era Europa i després es va desplaçar sobre l’Atlàntic, ara ja és al Pacífic, més en la costa d’Àsia que no en Amèrica. Integrar valors ecològics a la nostra vida diària i, a la nostra economia, és una necessitat de supervivència. Cal aprofitar l’impuls cap a la transparència informativa que ens ofereix la vida en xarxa. Així com treballar per prestigiar la vida política, demonitzada per bona part de la ciutadania, et pour cause que diria aquell.
Com he dit adés, no hi trobem res de nou, nou, però sí un conjunt de realitats que operen totes juntes en la nostra quotidianitat i hem de saber integrar. Qüestions ineludibles entre les quals hem d’aprendre a moure’ns. Amb la crisi deixem un món i n’encetem un altre. Aquest –de grat o per força– requereix idees, projectes, propostes, il·lusions… I nous termes, paraules que ens re instal·len en el món. A noves realitats, calen també nous discursos que ens facen oblidar els del segle XX –o del XIX encara– sota la tutela dels quals estem pensant, vivint i contant la vida.