A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
El “Mapa dels sons de Tòquio”, d’Isabel Coixet
He anat a veure la pel·lícula de la Coixet: “Mapa dels sons de Tòquio” (sona bé en català, no?). He seguit tota la producció de l’autora, tret del film anterior: Elegy, on treballa Penélope Cruz (n’estic una mica fart!, hi pot haver cinema sense Penélope, no trobeu?).
La pel·lícula cal situar-la en la nipofília que vivim, que té, entre d’altres exponents, obres tan bones com ara: Sayonara Barcelona de Joaquim Pijoan o la recepció entusiasta de les ficcions d’Haruki Murakami (entre d’altres autors japonesos). Per cert, la pel·lícula de la Coixet m’ha resultat molt pròxima al món de Murakami: personatges femenins amb forts conflictes, relacions tumultuoses on la passió sensual i sexual assoleix punts àlgids. El protagonista de la pel·lícula, personatge que encarna Sergi López, té una tenda de vins ibèrics a Tòquio, igual dedicació que el d’un dels personatges d’El meu amor Sputnik de Murakami. (n’hi ha més)
La pel·lícula explota la poètica nocturna de la ciutat, a to amb el suspens derivat del thriller. Els personatges, com ara la bella Ryu, tenen un punt d’enigmàtics i d’inaccessibles. Com proclama el títol, la pel·lícula fa un recompte dels sons de ciutat. Uns sons destacadament maquinistes –la pauta rítmica de la ciutat és el so del tren. (Potser per això les habitacions d’un hotel on van a fer l’amor els personatges tenen forma de vagons.) Però, Coixet també recull els sons humans, com ara els derivats del menjar; i entre la biologia, el maquisme, la nocturnitat es compon una atmosfera tenebrosa i amenaçant.
La pel·lícula m’ha agradat, però crec que no es pot comparar amb les obres més reeixides de la barcelonina (Mi vida sin mi, Cosas que nunca de dije o La vida secreta de les paraules). Què li falta? doncs, poesia, algun pessiguet filosòfic, alguna sorpresa en la trama… I potser amb un poquet més de Murakami… Qui sap?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi la pel.lícula, la història de la pel.lícula, em recorda molt “L´últim tango a Paris”, amb una distància abismal de la de Bertolucci. El que dius de Murakami no ho sé perquè no l´he llegit. Tot i tindre coses interessants, trobe que és una pel.lícula bastant rebuscada. Si, li falten moltes coses: poesia, com bé dius, profunditat potser, i en quan a la trama, bé, de la trama no parlem.