A tall d'invocació

Martí Domínguez ha publicat la novel·la El fracassat (Proa). Es tracta d’una incursió, com les obres anteriors, seguint el fil biogràfic d’una gran figura. En aquest cas, la del pintor Paul Cézanne. Anteriorment, recorde-m’ho, varen ser la del comte de Buffon, la de Goethe i la de Voltaire en obres que un crític va qualificar –en un afany de diferenciar-les de les novel·les històriques– de novel·les d’erudició.
   Seguint el mateix solc, ara tenim un capítol de la vida del pintor provençal escenificat de manera minuciosa i sensible. I tenim, també, en l’horitzó de la ficció el naixement del grup de pintors impressionistes i els seus apassionats debats i propostes artístiques, “revolucionaris” per a l’època. 
   L’obra focalitza la vida quotidiana de Cézanne, amb una intensa relació amb Camille Pissarro, i el seu abocament exaltat a la pintura. El pintor té una vida difícil ja que no s’atreveix a contar al seu pare, un banquer de qui rep una assignació econòmica, que viu amb Hortense, una exmodel amb qui té un fill. (n’hi ha més)

La novel·la, a banda d’amerar-nos de l’època i de les dreceres creatives dels pintors (Manet, Monet, Renoir, Sisley, Pissarro o ell mateix) aborda el tema del fracàs, com consigna el títol. Però un fracàs o una situació aparent de fracàs? Perquè tots sabem que la pintura de Cézanne va representar una de les fonts innovadores de l’art contemporani i va gaudir d’un reconeixement, encara que pòstum. En tot cas, l’obra de l’escriptor valencià ressalta la tenacitat de l’artista enfrontat a tots: crítics,  gent de gustos burgesos i figures com el seu pare.   
    Cal recordar també que l’horitzó de l’artista i el seu fracàs va ser el tema d’una obra de Zola, L’oeuvre (1886), amic des de la infantesa de l’autor fins la publicació d’aquesta. El creador del naturalisme, en questa novel·la aborda el tema de la gran obra que un artista es proposa de fer i que atés la seua incapacitat per a fer-la acaba amb el seu suïcidi. El planejament de l’obra recorda, així mateix, L’obra mestra inconeguda de Balzac que Cézanne s’estimava tant com per saber-se-la de memòria. 
    L’obra de Martí, més d’escenes i de diàlegs que de trama, ens acosta una personalitat palpitant, un creador imbuït en la recerca artística. I també un home singular al que l’acompanya una llegenda de malgirbat i amb poques traces socials. Sembla que sobretot  davant de gent refinada, com Manet o Degas, li plaïa fer ostentació de maneres ordinàries. Però aquesta dimensió de la seua personalitat no és explotada en la novel·la, centrada bàsicament en la reconstrucció de l’ambient plasticoartístic del creador.          
     Vet ací uns fragments de l’obra:

   “El nostre únic refugi és la creativitat: reconduir el dolor… No tenim la religió com a lenitiu, però el nostre art també pot ser un bàlsam. Dibuixar, pintar, escriure, compondre, tot és bo per a mantindre el cap ocupat. El dolor ens fa més agosarats, iniciem nous camins, experimentem: gran part de l’art és fruit de la desesperació”.

   “El gravador, allí present, acompanyat per la seua esposa Marie, va saludar Pissarro i li va dir com admirava la seua pintura. Era un home alt i secardí, de cabells molts negres i esborrifats, de mirada dura i felina, amb una barba espessa i esponjada; en canvi, la seua esposa era una dona menuda, entremaliada, un pur manyoc de nervis”.