Un dels llibres que em va despertar interés pel budisme, ja fa molts anys, va ser Shambhala de Chögyam Trugpa. Tenia com a subtítol: “la senda sagrada del guerrero”. Es tractava d’un compendi molt especial –poeticoespiritual– del camí búdic que posava l’accent en el descobriment de la bondat fonamental del món. I en la nostra obertura de cor (el cor despert) per no fugir del moment present, per no escapar de les dificultats. Ara, ha aparegut una nova actualització –no sé si es pot dir ben bé així– del camí “Shambhala”, feta per Lodro Rinzler amb el suggeridor rètol d’El buda entra en un bar. Contra el que pot semblar, el títol no és cap desgavell publicitari, ni cap provocació. El llibre és el testimoni de com, si cultivem el nostre interior, podem ser capaços de produir benestar sense renunciar a vida dels nostres dies, en una societat de plaers a la carta, d’enganys consumistes, de temptatores ofertes d’oci i de distraccions… Molt diferent, per tant, al fonamentalisme catòlic que ens diu que hem vingut al món per guanyar-nos el cel i estableix el rigor de viure. El budisme, en canvi, proposa el que anomena el camí d’enmig: ni l’austeritat monacal, ni un viure dionisíac. (n’hi ha més)
Fet i fet,
El buda entra en un bar presenta l’espiritualitat enmig d’una societat com ara la nostra. Ja ho és el budisme –de pràctic, sensat, clar– però amb les indicacions del llibre de Lodro, amb exemples de pel·lícules actuals o de sèries de televisió i amb l’accent posat en un cultiu interior personal i insubtituïble, trobem un punt d’encaix difícil d’imaginar amb altres corrents espirituals o amb altres propostes psicològiques. D’un bany de cristianisme –potser sóc exagerat– un n’ix frustrat (i castrat), perquè allò que es predica és molt dur (sembla anar contra natura) i després un observa com és d’hipòcrita. Del budisme, en canvi, un pot observar que l’espiritualitat és vivificant, no s’oposa a la voluptuositat de viure, ni estableix dogmes, ni rituals, ni mandangues escolàstiques. Un no s’ha d’oposar al propi cos; cal, per contra, escoltar-lo; navegar-hi.
Algunes frases:
No cal prohibir-se a un mateix tots els aspectes plaents de la vida i emprendre una existència rància i avorrida. Es tracta d’aplicar la capacitat del tigre, i de saber quins aspectes de la vida volem conrear i quins volem rebutjar. A partir d’aquesta consciència podem anar extirpant, suaument, tot allò que ens causa danys.
Amb el temps, la capacitat d’estar presents va canviant la relació amb les nostres emocions. No les has de témer, ni sentir-te’n atrapat, sinó que pots restar en la seva energia bàsica, i no estar en guerra amb tu mateix.
Volem a aprendre a ser l’ésser perfecte que ja som.
És important que cadascú de nosaltres trobi la seva pròpia manera de portar compassió al dormitori. Tal vegada, comunicant obertament a l’amant tot allò que ens fa sentir còmodes. Tal vegada, creant un espai interior segur, que faciliti la presència plena d’un i altre. Determinar el significat precís de sexe compassiu depèn de cadascú.
“un pot observar que l’espiritualitat és vivificant, no s’oposa a la voluptuositat de viure, ni estableix dogmes, ni rituals, ni mandangues escolàstiques. Un no s’ha d’oposar al propi cos; cal, per contra, escoltar-lo; navegar-hi.”
En cristià, hom podria afegir que el cos és el temple de l’Esperit Sant.
La hipocrèsia, la manca de coherència, la manca temperància… en fi, les mancançes degudes a la caiguda primigènia de l’ésser humà, les podem trobar en qualsevol individu de qualsevol grup humà, no importa les creençes o filosofia vital que hom tingui. Però aquest fet no ha d’imperdir el que visquem.
Atentament, i bona setmana