Em deixes glaçat, Enric. Tinc la novel·la que comentes a mig llegir, i després de llegir el teu comentari he arribat a pensar que no es trecte del mateix llibre. A mi no em sembla que l’autora pose els ingredients a grapats, ni tampoc que li falte “habilitat d’escriptura” com dius. En fi, Enric, lamente no coincidir amb tu i lamente també que amb aquest comentari tan poc afortunat estripes el final d’una novela que estic a mig llegir i ho faig amb molt de guts.
A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
15 de novembre de 2012
Sense categoria
5 comentaris
Edward Hopper i l’escriptura d’Esperança Camps
L’atractiu literari de la pintura d’Edward Hopper és innegable. La seua obra ha provocat una quantitat immensa de textos, perquè al capdavall necessitem anar al relat per explicar les impressions que plasma l’autor. Fa algun temps, l’escriptor Jordi Coca va publicar Paisatges de Hopper, un recorregut entre assagístic i ficcional tot inspirant-se en la seua obra. Ara el quadre “Compartiment C del cotxe 193” el tenim de frontispici de la novel·la Naufragis a la neu d’Esperança Camps. La protagonista, Cristina, voldria identificar-s’hi. Es tracta d’una dona de passat drogodependent, que després d’una desintoxicació, emprén una aventura literària. La protagonista desitja escriure una novel·la on el seu passat aparega de manera destacada i també algunes de les persones amb què s’ha relacionat en aqueix món de dependències, de violència i d’infern. Per a dur a terme el seu projecte, Cristina marxa a una casa d’escriptors situada en la muntanya i vorejada de neu. Però aquest ambient esdevindrà opressiu, asfixiant i la protagonista tornarà a casa amb el fracàs a la maleta. (n’hi ha més)
El relat incorpora els ingredients compositius en la història: un narrador que de tant en tant apareix —talment els personatges de Pirandello— i conta la seua la seua opinió sobre les decisions que pren l’autora; un altre personatge, Paco el Moix, s’exhibeix com una peça caiguda d’un rellotge i que es vol fer encaixar… També la intertextualitat pictòrica al·ludida participa activament en l’obra que incorpora l’obrador de l’escriptora a la ficció. Això estimula a fer servir, sense massa integració, uns quants d’elements que posa a grapats (droga, violència, sexe, intertextualitats…) i de perfilar uns personatges travessats de turbulències no sempre creïbles. Encara que sabem que això en literatura no és cap error si va acompanyat d’habilitat d’escriptura.
El quadre de Hopper, en la novel·la, és el testimoni de com la protagonista no pot canviar de vida. Cristina anhela ser la dona del compartiment de tren que resta terriblement concentrada, absorta en el seu món, en el seu interior. Sembla dir-nos que si no som nosaltres mateixos al cent per cert, ens ho perdem tot. Potser també ens diu que per a sentir-nos vius, cal que adoptem una actitud introspectiva tot integrant el nostre passat; és el que la protagonista no aconsegueix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!