Resulta força atractiu el llibre Cròniques rurals que Jordi Llavina, Carme Martí i Albert Carreras han publicat a l’editorial Barcino i el Museu Vida Rural. Es tracta d’una vintena d’entrevistes a personalitats de Catalunya, una valenciana i una menorquina, sobre la relació amb la terra. Hi ha des de neorurals, fins als qui tenen una segona residència i l’ocupen els caps de setmana i els estius. Tot ells, però, tenen una peculiar relació amb la terra.
D’entrevistats, n’hi ha de tota mena: poetes (Joan Margarit, Ponç Pons o Josep Piera), polítics (Tremosa), artistes (Roger Mas), esportistes (Araceli Segarra), científics, periodistes i gent d’altres ocupacions. I les comarques, si fa no fa, llauren quasi tot el Principat de Catalunya. (n’hi ha mes)
He deixat caure neorurals, però poc ho són ben bé. Vull dir, una cosa és viure al camp i l’altra és, a més, treballar la terra, cultivar un hortet, etc. El fet cert és, però, que aquesta gent té un sentit de la terra i del paisatge desenvolupats. Un gust, de vegades passió, per la natura. I, fins i tot, una necessitat de viure en el camp, siga en masos o en pobles xicotets. Encara que hui en dia, hem de reconèixer com és de difícil establir una frontera expeditiva entre el camp i la ciutat: hi ha zones de la ciutat que poden tenir el avantatges de la vida rural i la vida en el camp, per un altre costat, amb Internet i algunes superfícies comercials a prop, ja no és el que era.
M’han interessats especialment alguns dels entrevistats com ara la d’Araceli Segarra que parla de la filosofia del muntanyisme, perquè crec que es tracta d’un tarannà cultivat, amb una mirada que tracta d’integrar el planeta sencer. En algun moments, fa pensar com viure al camp no és sols una decisió vital, sinó sobretot una opció espiritual.