A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
Carmelina Sànchez-Cutillas, matèria de memòria
La setmana que ve començarà un curs sobre l’obra de Carmelina Sànchez-Cutillas, a la casa de cultura d’Altea: Matèria de memòria.Organitzat per l’incansable Joan Borja (Gràcies, Joan!). L’autora, que va faltar l’any passat, ens ha deixat uns quants llibres de poesia i un llibre de prosa excepcional Matèria de Bretanya. Un llibre que evoca l’Altea que va conèixer l’autora en la seua infantesa. Es tracta d’una arcàdia de llauradors i mariners, que a través de la mirada nítida de l’escriptora la podem sentir els lectors amb una proximitat quasi física.
En el primer capítol, Carmelina ens parla de rescatar de l’oblit “tot un món d’éssers i de coses viscudes” i el llibre arranca amb un to elegíac, el to d’allò estimat però perdut. Però és només un moment, perquè a partir de llavors i, al llarg de tot el llibre, ens mostra i ens submergeix en un record que de tant viu com és resulta directe, sentit, divertit. (n’hi ha més)
Ara rellegesc el llibre i tracte de prendre algunes notes. Segueix sent una joia perquè escriu amb una calidesa extraordinària i amb una sintaxi que fa del polisíndeton una corda per extraure els records de la memòria. Grans llibres s’han inscrit en aquesta tasca de recuperar els paradís de la infantesa: Camí de sirga de Jesús Moncada, El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani i tants altres. És un camp per a desfermar la memòria sensitiva i per a engrandir l’experiència vital. A la fi, “no hi ha més paradisos que els perduts” –deia Llorenç de Villalonga.
En la taula de l’escriptori tinc una citació de Cyril Connolly que diu que “no és prou estimar la vida, hem d’ensenyar els altres a estimar-la, hem d’apreciar que la felicitat és la consciència, i que la consciència és una sola, i que totes les seues manifestacions són sagrades”. No puc deixar de relacionar-la amb l’obra de Carmelina, perquè els seus llibres –i en concret– Matèria de Bretanya, fan això: ensenyar-nos a estimar la vida.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa molts anys que el vaig llegir i encara recorde, de memòria, el començament, de tant com em va agradar:
L’Aitana i el Puigcampana eren dos muntanyes ————– i primerenques que de tant de mirar-se en l’aigua se n’havien tornat blaves. Més o menys era així. 😉