A tall d'invocació

La revista Mètode de la Universitat de València publica un escrit meu: “Anar pel món, tornar a casa”, acompanyat d’un dibuix, ben inspirat, de Toni Ferri. Reproduesc ací els dos primer paràgrafs:

Un bon dia decidim agafar la motxilla i anar pel món buscant algun paisatge que ens meravelle. Un lloc on sentir alguna mena de força especial, perquè el cosmos es manifesta de manera molt diferent a uns llocs i a uns altres, i canvia segons els moments del dia o de l’any, però sempre té expressions significatives, úniques, punyents. Per això, en llegir que un escriptor nòmada com és Paul Bowles s’havia passat la vida buscant zones de la superfície terrestre convençut que trobaria un lloc màgic que, poc o molt, li proporcionaria la saviesa i l’èxtasi, m’hi vaig sentir identificat.  (n’hi ha més)

Si faig un recompte ràpid dels espais predilectes no sabria dir ben bé si tenen alguna cosa en comú. Però en les seues parts més essencials potser es caracteritzen per suposar tot un repte a l’home. El paisatge suís, amb aquelles grandíssimes muntanyes amb  parets que semblen tallades amb ganivet, i d’un verd exultant, amb cases de pedra i fusta poblades de geranis… i tot abocat a estanys o llacs. Com en alguns altres llocs, en les muntanyes suïsses la natura és un desafiu. I les ciutats tenen un aire cultivat per una història de sacrificis i, paradoxalment, per l’acumulació d’excedents. I potser perquè és també un desafiu, m’ha atret, sempre, el paisatge del desert i he anat per Marroc, per Tunísia, per Egipte i per Síria al seu encontre, aclaparat per aqueixa sensació especial d’absolut, d’infinit que descriu tant bé Théodore Monod en alguns dels seus llibres. Però sobre el desert han escrit molts, moltíssims escriptors, i jo tinc una bona antologia d’experiències que traspuen arena fitant un horitzó de miratge, com ara la de Pierre Nouilhan: “El desert és un espai on viatja l’esperit”, o aquesta altra d’André Gide: “L’allargat buit del desert ensenya l’amor pel detall”. I és que cada lloc ens mostra —ens ensenya— alguna cosa. I en tant que ens la fa visible, sembla revelar-la, per això el sentit d’epifania que sovint associem al paisatge.      
…………………………………………………………………………………………………………….

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!