CONTINUA LA REVOLUCIÓ CATALANA DEL 1r d’OCTUBRE:

Aquest 11 de setembre multipliquem-nos. Comencem fent independència fins la diada del 1r d’octubre de 2020, la del Referèndum d’autodeterminació i aleshores continuem fins el 27 d’octubre, la diada de la Declaració Unilateral d’Independència ‘DUI’ votada i guanyada al Parlament Català el 27 d’octubre del 2017.

Quan arribin les properes eleccions al Parlament Català votem tots junts un sol partit, trenquem la divisió imperant, votem junts com els de la Via Bàltica, votem a qui es comprometi en aixecar la DUI i completar-la, portar-la al Tribunal de Dret Internacional de La Haia per exemple.

També en el nou període de la nova legislatura hem de fer un Gran Pacte de País per Assegurar la llengua catalana, quan hi han problemes s’han de cercar solucions definitives i sobretot pel primer valor de la nostra pàtria: el català. A Catalunya ‘TOTS i TOT EN CATALÀ’!  Començant i acabant l’etiquetatge, encallat des de fa deu anys, i també fent complir la llei del Cinema que això ja fa riure i plorar. Pregunta final: quantes escoles no compleixen fil per randa la immersió?

Així doncs, lleials al que vam votar el 1r octubre votem de nou tots junts per guanyar definitivament la plena llibertat nacional.

——————————————-

Les Consultes van ser els dies ’13’ i les vam guanyar totes !

Rebaixar o aplaçar són els dos handicaps negatius essencials dels catalans.
Quan hem dit ‘ara’ hem guanyat. Quan hem dit ‘esperem’ hem perdut.

Sempre ‘rebaixar’: sobiranisme enlloc d’independentisme, RUI enlloc de DUI, ‘no som prous’ Baños i Junqueras, i sensació de fracàs i esperit de vençuts, lamentacions, ais, ploriqueries, queixes i més ais, perdrem …, no guanyarem, … etc. etc.

Per poc que sigui, massa alentir o aplaçar: ‘ja ho farem’, ara no, això va per llarg, República d’ací a 100 anys*, a ‘Nosaltres Sols’ no ens els creguem -de fet, ai pobres, sempre hem d’anar acompanyats i per més INRI de males companyies-. El mateix al Ximenis, l’Espot o el Fornas -aquests no, són massa esvarats, aquests els fotarem fora del sistema o simplement no els deixarem entrar. Al Ximenis i al Fornas van córrer ERC i CDC per fer-los una moció de censura als seus propis ajuntaments, dues noces menys- i així portem més de 100 anys.

*Quan la Transició ERC feia por, per això la van prohibir, ara ja està domesticada, no els fa cap por, s’hi arrepengen, se la passen pels engonals, i encara cerca com justificar votar-los els pressupostos, enlloc d’encarar-se -confrontar-se-: sense la Independència, sense la llibertat del mateix Junqueras no hi ha ni Sánchez ni pressupostos espanyols, no hi ha ni PP, ni Vox, ni ningú, ingovernabilitat total, si no hi ha respecte per Catalunya, no hi ha res!

Quan hem dit ‘ara’: hem guanyat. Quan hem dit ‘esperem’: hem perdut.

Així va passar amb les Consultes, vam posar dates i vam guanyar sempre.

Així va passar el 1r d’octubre i el 27 d’octubre. Havíem posat data i compromís explícit  ‘si guanyem declaro la Independència en 48 hores’  no van ser 48 hores però es va votar i guanyar la DUI el dia 27 d’octubre del 2017.

Des de Macià i Companys no havíem tocat el cel. Tot el que teníem fins el 1r d’octubre era ‘Francesc Macià’ i el seu ‘Prats de Molló’ i la seva Proclamació -llàstima que federada- això ens donava vida i mantenia encès l’anhel de les ‘guspires flamejants’. Ara el 1r d’octubre hem reafirmat Macià i Companys! no pas lamentar-nos com encara fa ERC i la Comissió de la Dignitat, que d’ací 500 anys encara estaran reclamant la República -espanyola- o el permís espanyol que ve a ser el mateix, reclamant els papers de Salamanca -deslligats de la independència semblen el dia de la marmota-  i reclamant que l’estat es renti la cara acceptant que el cas de Lluís Companys va ser injust, però ningú tornarà Companys la vida que li van prendre, ningú li retornarà la seva filla, ni  la seva Catalunya, plorar i plorar contínuament,  inútilment! ‘Tornarem… plorar i plorar’ cent anys per no res.

Ara tornem a les mateixes, parlar de sobirania i sobiranistes, és inútil i confon perquè el sobiranisme no existeix a la pràctica, ningú comparteix la sobirania, la tens o no la tens però mai ningú arreu la comparteix.

Parlant d’Independència -jo sempre l’escric en majúscules- el problema no són els primers adjectius ‘unilateral’, ‘confrontació’, que descriuen fets efectius com ‘si no ho fas tu (unilateralment) no ho fa ningú, a ningú li estarà bé o li serà oportú, per tal, si ho vols fer, fes-ho, no esperis ni els indecisos, ni els opositors, ni els envejosos, ni els contraris i menys encara els espanyols per acció o per omissió.

El problema no són els primers adjectius sinó els segons. Confrontació vol dir encarar-se amb qui et vol destruir, et vol ajupit, agenollat, esclavitzat, besant-li la mà i fent el que a ell se li enveta, i quan no pot del tot, aleshores,  t’empresona, t’espolia, t’humilia, … es revenja, una i una altra vegada, el seu odi, la seva enveja no tenen sacietat, no tenen aturador.

Naturalment que la ‘Confrontació’ ha de ser pensada, és estratègia, però s’ha de fer ja, no pots estovar-te ni mirar a una altra banda davant del mal tractador, si ho fas ets mort, ho veiem cada dia a la TV i a les estadístiques de les dones assassinades pel seu mal tractador particular i personalitzat. Nosaltres tenim el nostre i es diu Espanya.

Si dius ‘ens hem de preparar’ estàs dient de forma dissimulada ‘ara no encara, hem d’esperar’ quan de fet confrontant-te, encarant-te, és quan de veritat t’estàs preparant.

Els catalans quan hem dit ‘ara’, Consultes, 1r oct, 27 oct, hem guanyat.

Els catalans quan hem dit ‘esperem’ sempre hem perdut: Macià canviant República per estatut, a la transició canviant independència per autonomia, el 10 d’octubre posant en espera la Declaració feta uns segons o uns minuts abans, i la Confrontació que hem de fer ara si l’ajornem com ens proposa subtilment Junqueras també la perdrem.

Definitivament, els catalans quan diem ‘esperem’ estem dient perdem. I no volem, de veritat que no volem perdre sinó guanyar urgentment la nostra única victòria: La Independència, la plena llibertat nacional i política.

S’acosta el dia ‘I’, ‘I’ d’Independència. Ara cada dia, tots els dies són ‘I’. Preparem-nos unilateralment, Confrontem-nos una i una altra vegada persistentment. Unim-nos, no ens entretinguem esperant els indecisos. Ho deia el mateix Evangeli, qui a l’hora precisa se’n vagi a l’hort no val per al Regne de Déu. A l’hora de les reunions on s’ha de decidir l’exili o no, no val anar al Parlament a treballar per molt lloable que sigui anar a l’hort a buscar les darreres escaroles, no val, per molt que l’avi i el pare ho hagin fet sempre.

Preparem-nos posant dates, com ho va fer Ximenis a la primera Consulta, era un dia 13, no va dubtar, guanyarem es va dir convençut de Catalunya, la superstició dels dies 13, del no podrem, del perdrem, no li van fer tremolar el pols ni desviar l’atenció: INDEPENDÈNCIA. Anem a la confrontació, les Consultes eren una immensa confrontació i les vàrem guanyar totes, … totes!

Persistim! com ho diu Puigdemont.
Anem-hi, anem-hi i anem-hi, tal com ho deia Antonino Massagué de Berga.

Salvador Molins, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR*BIC
Berguedans per a la Independència de Catalunya, 2002. Amics de Pere Esteve, Josep Espelt i tants altres en la memòria.

PS1: Empènyer, no rebaixar ni esperar. Quan diem “ara” guanyem!
Confrontar-se és encarar-se amb qui et vol destruir. (Lliçó de Santiago Espot)

PS2: Santiago Espot el 2016 es va encarar sol amb l’AUDIÈNCIA ESPAÑOLA i els va vèncer. Ell sol va vèncer l’estat i tota Espanya atacant el Borbó. Ho va fer en català. Això va ser no gaires mesos abans no comencés la repressió contra Sànchez, Cuixart, el govern en ple i milers d’encausats.

PS3: Fotografies adjuntes: Mural a Berga dedicat a Antonino Massaguer. Santiago Espot sols amb la seva advocada davant el Jutge de l’Audiencia Nacional Española. Santiago Espot en un acte polític en defensa de la Nació Catalana i un els seus defensors més il·lustres.