Emigdi Subirats i Sebastià

Meritxell Nus va nàixer a Estac, al Pallars Sobirà, el 1985. És llicenciada en Filologia Catalana per la universitat de Lleida. És professora de català a l’ensenyament secundari i combina aquesta
tasca amb l’escriptura de poesia i narració.

* Ha participat en algunes antologies literàries com Poetes de ponent: antologia. De la Renaixença als nostres dies, i amb revistes de poesia.
* És una ràpsoda habitual d’activitats poètiques.
* Va ser guardonada amb el Vila de Martorell

OBRA POÈTICA
* Després del vent (2006), L’atrapsomnis (2009) Els que es van quedar (2010), i Fenòmens (2013).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

ARMES BLANQUES
Hi ha veritats
que són el tall de l’arma blanca
a punt de degollar
l’anyell travat en l’aire de la por.
Després, en fem sentències,
discursos a baix cost per gent normal.
I una destral ensenya les entranyes
de bèsties obertures en canal.
Quan se sap tot i no ens agrada
el tuf de mort que ens alimenta.

INVENTARI INTERN
Sense voler,
he trobat
en quina dignitat arremolcar-nos,
on decantar els propòsits, el temps,
tu què t’has cregut qui ets,
la crosta disgustada, les ferides més acèrrimes,
la impostura dels conceptes
i com s’ancoren els dies vells
a l’aferrament de les memòries.
Fa vergonya, de tan tòpic:
ara que ja no busco,
ho trobo tot.
Desendreçat.

UNA ILLA
Formentera
només era una illa
fins que tu vas arribar-hi.
Ara és la incertesa
penjada a l’auricular
quan dius que te n’hi vas
i no sé mai com dir-te.
He buscat com dir-te
i m’he trobat tots els teus noms
aïllats
escrits al dors d’aquestes mans
que ara t’escriuren.

ESTACIONS

S’acomoden segons, postals i espais
a l’espera de dies prou amables,
segons tenim previst a l’interior,
avui, que som només que recipients
de projectes i algun record d’argent.
Agosarats fem càlculs, resumim
l’esfera de les estacions viscudes
i simulem que no tenim el temps,
que no hem pensat mai més en aquell tren
folrat d’estiu i de mitja tardor.
Aquell tren duia el nostre món al cor
d’un hivern carregat de ferro vell.

IRREALITAT

Despullem-nos. Que negui el cos
tots els camins de la fugida.
No diré mai la gràcia d’un
envelat de festa major,
el luxe de plaça empedrada,
la carretera estreta. Quilòmetres
freds que faré encara per veure’t.
Se’m perd la nit i ballo sola.
No dormiré mai més com ara
somio una vida senzilla
al recer d’un amor de festa.
Desperta’m. Calla’t el misteri
del que serem quan siguem grans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!