Diletant i dissonant

Quan jo era petit, jugava al carrer. No hi havia cap risc. Si s’acostava un cotxe, se’l sentia de prou lluny i anava prou lent perquè ens apartéssim tranquil·lament. La modernització i la prosperitat del país van fer asfaltar les calçades i proliferar els vehicles. Ara, a la majoria de llocs, els nens ja no juguen al carrer; és perillós. De totes maneres, fins fa poc, continuaven estant protegits a les voreres, a les places, als parcs. Aquest espai de calma també ha desaparegut. Ràpidament. Amb un culpable clar: la política de foment de la bicicleta.

A l’empara d’aquests nous aires de compromís amb la lluita contra el canvi climàtic, amb l’estalvi d’energia, amb la qualitat de l’aire… els Ajuntaments impulsen activament l’ús de la bicicleta. Sembla com si una ciutat plena de bicicletes fos més sostenible. Fins i tot, el famós Worldwatch Institute ha inclòs la fabricació mundial de bicicletes com un dels signes vitals per a valorar la salut ambiental del planeta!

És evident que anar amb bicicleta no contamina, però, dit això, poso en dubte que les actuals polítiques per a fomentar-la responguin a una reflexió real sobre la sostenibilitat. Perquè, si aquesta reflexió s’hagués fet amb l’abast i la profunditat necessàries, no ens trobaríem amb el conflicte creixent entre ciclistes i vianants.

S’ha dit que hauríem d’estar contents de l’èxit que ha tingut la campanya, que s’ha de comprendre que cal un temps de readaptació i d’aprenentatge de la convivència entre els uns i els altres, que es reformarà l’ordenança municipal corresponent per a tenir unes regles del joc més clares… Tot això està molt bé si es vol fomentar l’ús de la bicicleta sense més. En canvi, no té gaire sentit si allò que es vol fomentar és la sostenibilitat.

La bicicleta és un instrument per a la sostenibilitat en la mesura que substitueixi l’ús del vehicle motoritzat. Només en aquesta mesura. Per això, l’espai que ha de disputar la bicicleta és el que ocupa el trànsit rodat. Prendre’l als vianants és, per tant, un error de concepte i de mètode. De concepte, pel que acabo d’indicar: si la bicicleta ha de substituir el cotxe, ha d’ocupar el territori del cotxe. De mètode, perquè, si hi ha conductors que accepten el repte i es passen a la bicicleta, alliberaran espai a la calçada pels que continuïn anant amb cotxe. Estranya campanya de foment que té com a principal beneficiari aquell que no segueix les recomanacions!

Si arriba el dia que totes aquestes activitats en pro de la bicicleta es fan ocupant un carril de qualsevol de les vies principals de la ciutat, aleshores –i només aleshores– podrem dir que s’està fomentant la bicicleta en clau de sostenibilitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!