Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

26 de novembre de 2008
10 comentaris

Hi havia una vegada… un monument fatxa

Divendres la nit TV3 emetrà la pel·lícula “Salvador”, que narra la vida del lluitador anarquista català Salvador Puig Antich, una de les darreres víctimes del franquisme. El general Franco va instaurar un règim dictatorial (1939-75) amb totes les de la llei, malgrat que, increïblement, sovint se’ns el vengui com una mena de dictablana que hem de recordar com un simple accident de la història. Durant anys va haver un intent de genocidi contra la nostra cultura, es va matar molta gent “legalment” i molts altres es van veure allunyats de la terra per raons polítiques. Aquells que varen quedar-se, com bé recorda el veterà intel·lectual tortosí Manel Pérez i Bonfill, varen haver de sofrir un llarg exili interior, ja que la censura prohibia qualsevol llibertat d’expressió i el treball polític havia de ser clandestí (si no militaves al partit únic).
No puc entendre que hi hagi un extens franquisme sociològic que impedeixi que es treguin els símbols franquistes que encara romanen als nostres pobles i ciutats. Probablement, el monument franquista més controvertit és el que es troba al bell mig de l’Ebre a la ciutat de Tortosa, el qual va ser inaugurat al juny de 1966 pel  dictador. L’ideari del monument es resumeix en dos frases: “A los caídos por Dios i por España” (“als caiguts per Déu i per Espanya”) i “A los combatientes que hallaron gloria en la batalla del Ebro” (als combatents que varen trobar la glòria a la batalla de l’Ebre). L’àliga feixista presideix aquest lleig monument que simbolitza l’obra d’un règim dictatorial que va voler anihilar la catalanitat. El règim franquista no va tenir res de positiu, atès que no hi ha absolutament res que pugui ser salvable en una dictadura militar. Milers de catalans i de catalanes, inclosos molts ebrencs i moltes ebrenques, varen haver de sofrir un llarguíssim exili, privats/des de la terra on havien nascut i lluny de familiars i amics/gues. He realitzat nombrosos estudis sobre escriptors ebrencs que varen haver de viure lluny de casa i varen basar la seua obra en l’enyor, però són molts més els ciutadans i les ciutadanes de peu que no varen poder gaudir de la terra per la instauració d’aquest règim que impedia qualsevol llibertat. A les fulles de “La Voz del Bajo Ebro”, l’únic setmanari dels anys 1960 a la ciutat de Tortosa, hi ha escrites les cròniques de la inauguració del monument, en les quals es pot comprovar quina era la intencionalitat dels “constructors”, i on quedava clar que hi havia bons i dolents, i que s’honorava els “bons”.
És autènticament inconcebible que aquest monument continuï en peu després de 33 anys de la mort al llit del dictador. L’intel·lectual catalanista Joan Cid i Mulet va escriure una carta a un nebot on deixava constància que  “han passat a la història les llargues vacances del silenci”, en assabentar-se a Mèxic del traspàs d’aquell home baix i lleig que havia tirat en orris tantes il·lusions que s’havien format amb el govern democràtic de la República. Aquell silenci que denunciava Cid forma part implícita d’un règim que construïa pantans i paradors per vanagloriar-se, i que impedia el lliure pensament de tothom.
ICV va ser el primer partit a proposar un canvi de look (i sobretot de significat) al monument, i adaptar-lo com a un monument per la pau. Han treballat la idea a fons i fa molt temps que varen fer una proposta amb cara i ulls. Jo sóc partidari del trasllat a un museu d’aquest lleig monument feixista, però sé valorar òbviament la proposta dels ecosocialistes tortosins. Primerament, per l’amistat que m’uneix amb alguns dels dirigents d’ICV locals, i també pel fet que sé que la seua intenció és traure tota simbologia franquista i han buscat un camí intermedi per solucionar aquesta vergonya col·lectiva que és el monument.
El grup municipal d’ERC, aquesta setmana, ha presentat una moció a l’ajuntament per tal que la Conselleria d’interior de la Generalitat es faci càrrec de desmuntar el monument i fer una passarel·la de vianants al seu lloc. La notícia ha tingut molt de ressò a la premsa. Ha estat  portada del setmanari “Mes Ebre”, mentre que molts lectors i moltes lectores han pogut seguir un seguit d’articles a La Marfanta (www.lamarfanta.blogspot.com), el bloc informatiu per excel·lència de les Terres de l’Ebre. El debat torna a estar damunt de la taula i amb força. Sembla que el soci majoritari al govern municipal tortosí, CiU, no està per la labor, i amb aquesta actitud fan un trist favor al catalanisme polític. No ho puc entendre! Malgrat que es parli de tacticisme i de pragmatisme, de vots prestats del PP, realment no puc entendre que els partits catalanistes no puguin afrontar que és convenient per a la democràcia que desaparegui el monument de la vergonya. Aquesta mena de símbols no romandrien en peu ni a Itàlia ni a Alemanya, països que han sofert dictadures feixistes durant el segle XX.
El company blocaire Jordi Roig, membre de l’executiva local d’ERC, ha endegat una campanya al facebook, a la qual m’he adherit, per recollir adhesions per a l’enderrocament del monument a la Batalla de l’Ebre. 
 A Tortosa, roman encara el nom del barri del “13 de gener” (dia de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat). També ICV va presentar una moció al gener de 2008 per tal de canviar-li el nom, la qual cosa no va ser acceptada per l’equip de govern, amb el vot en contra de CiU i l’abstenció sorprenent d’ERC, la qual cosa jo vaig criticar en el seu moment ja que em dolia. Ara els republicans han rectificat, de la qual cosa me n’alegro com a català, i encara són a temps de rectificar quant al canvi de nom del 13 de gener. Hem de tenir present també  que un dels instituts porta el nom de Joaquín Bau, alcalde durant la dictadura de Primo de Ribera i membre del Consell d’estat i del Consell del regne del règim franquista, la qual cosa és també incomprensible en un centre d’ensenyament públic.
La història no pot esborrar-se. El franquisme va existir i l’hem d’estudiar als llibres pertinents. Però no cal recordar les petjades d’aquest règim a la via pública, ni mantenir la seua propaganda intacta.

  1. o no? Per a mi, es evident que s’ha de recordar el passat , sobretot per no repetir, o deixar repetir, els mateixos errors. Pero d’aqui a l’argument de que el monument de Franco precisament ens ajuda a recordar el dolent que era, pos, ja veus, com el dia i la nit. Ja he enviat una carta a la premsa esta setmana pero en resumen opinio que hi ha miles de maneres millors de “no oblidar”.
    Fins i tot, crec que amb una mica de visió podem fer un pas més allà inclos que els pasos de vianants o monuments per a la pau, i usar l’espenta de l’enderrocament i les ganes de la gent per a que Tortosa s’instali com a centre de referencia per a la pau. Tortosa , fa 20 anys que hi visc i no ha canviat res ni ha progressat gaire. Pq el seu “raison d’être” (s’escriu aixi?) no pot sortir d’aqui?

  2. Trobo inconcebible que encara es generi debat al voltant d’aquesta qüestió.
    Monuments com el que hi ha a l’Ebre, al seu pas per Tortosa, han de deixar de perpetuar el record de l’esclafament de les llibertats.

    És tant de sentit comú que no hauríem ni de dedicar-hi dues línies escrites, però és clar, aquella coseta “petita i rodoneta” ho va deixar tot molt ben lligat.
    Quan estudiava la carrera un dia va aparèixer una pintada en una de les parets de la meva facultat. Deia : “Mort el gos, continua la ràbia” Avui, per informacions que acabo de rebre en relació a la meva lluita particular per treure el meu avi del funest Valle de los Caídos, la subscric més que mai.

    Una abraçada!

  3. Hola, Emigdi
    només una precisió, company. Els feixistes no van entrar a la ciutat el 13 de Gener del 1939, ja que aquesta només és la data en què van ocupar també el marge esquerre del riu. En realitat, l’arribada a la ciutat va ser el 17-18 d’abril del 1938, amb l’ocupació de Jesús, Roquetes, Ferreries i el sector de la Casota. Vaig escriure una crònica sobre el tema fa uns mesos, quan es complien 70 anys de l’establiment del front a Tortosa, que quedà dividida durant nou mesos com a front de guerra.

    http://lamarfanta.blogspot.com/2008/04/70-anys-del-front-de-tortosa.html

  4. Cal enderrocar-lo per tant.
    I si en tingués, al museu hauria d’estar.

    No podem oblidar. I perdonar? Bé, per a perdonar primer cal un penediment i com que no és el cas….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!