Emigdi Subirats i Sebastià

El PSOE s’ha tornat a cobrir de glòria. S’ha convertit en un veritable hereu del partit radical lerrouxista de principis del segle XX, quant al fet d’assumir una concepció de l’estat basada en els postulats del nacionalisme espanyol més ranci, i rebutjar qualsevol ideari federalista.
És un gran escàndol que atempta a l’esperit democràtic el fet que l’eurodiputada Maria Badia hagi hagut d’abandonar el seu càrrec com a secretària del partit al parlament europeu per haver signat una carta, conjuntament amb altres diputats catalans, de denúncia de l’actitud d’alguns militars espanyols sobre el procés independentista català, arran de la demanda barroera del diputat espanyol més fatxa dels que es fan i es desfan que l’exercit intervingués en l’esclafament de la revolta catalana i clausurés la Generalitat.
La reacció psoecialista ha estat fulminant, nova mostra del tarannà d’un partit que sembla que renegui de la seua història antidictatorial. Rubalcaba ha abusat del seu poder. El fet que una diputada no pugui dir obertament allò que pensa, i rebi repressàlies tan greus, demostra que li diuen democràcia i no ho és, habitual càntic dels grups antisistema. Hi ha una partitocràcia on no caben veus discrepants. El més greu, però, no és el càstig a una diputada històrica, sinó el fet de no condemnar l’actitud dels militars.
Realment és un tema que m’ha afectat força. Respecto molt la fermesa en la ideologia de cadascú. Justament el que més  em desagrada és el canvidejaquetisme, aquelles persones que s’apunten al sol que més escalfa.  L’eurodiputada va voler mantenir-se fidel als  seus ideals i per això ha estat castigada greument, fet que ens hauria de fer reflexionar a tot l’electorat, ja que el funcionament dels partits tradicionals no és gens democràtic. Podem imaginar les pressions que ha rebut com a espill de la maldat política.
El PSOE va rebre una forta clatellada a les darreres eleccions estatals, ha estat esborrat del mapa a Galiza, mentre que a Euskal-herria ha perdut el poder. Un poder que va assolir amb trampes ja que en condicions democràtiques normals no hauria tingut mai la lehendekaritza. Tres clatellades que seran no-res comparades amb la que rebrà a Catalunya a les properes eleccions constituents. El partit no té ni rumb català ni social, demostra que s’emmiralla amb el pepé tant organitzativament com quant a ideari espanyolista.
L’exconseller Ernest Maragall està preparant una nova formació política, a la qual s’emportarà bona part dels dirigents històrics que creien en una alternativa catalana a CiU, de la ideologia dels quals em sento força allunyat. Molts/es altres regidors/es s’estan rebotant arreu de la geografia catalana, ja no és casualitat veure el suport de regidors socialistes (no psoecialistes) al dret a decidir.
Els qui entenem la política d’una manera radicalment diferem no podem concebir  aquesta manera d’actuar dels partits poderosos que només volen ovelletes obedients. És molt fort que un partit suposadament d’esquerres prengui repressàlies greus per una carta on s’expressava una inquietud política, i no l’actitud de militars gens demòcrates.
Pere Navarro, secretari general del PSC, l’ha vessada d’allò més, cosa que l’ha convertit en un candidat no creïble i que va a la deriva.   L’habitual segon partit del Principat està en un precipici sense eixida, que el portarà a ser testimonial en política catalana. El càstig a la fermesa de l’ideari de Maria Badia fa mal a qualsevol demòcrata.