Emigdi Subirats i Sebastià

Els històrics fets del 6 d’octubre de 1934 han estat relatats abastament en nombrosos llibres d’història nacional, que han creat tota una llegenda al voltant de figures com Jaume Comte, el qual  va perdre la vida en la defensa heroica dels locals del CADCI a Barcelona. La fallida d’aquesta revolta va portar tot el govern de la Generalitat a ser empresonats, amb el president Companys al capdavant. L’autonomia catalana quedava novament abolida pel govern espanyol de Lerroux i de la CEDA (Central espanyola de derechas autónomas). Arreu de les nostres comarques s’implantà igualment una fortíssima repressió contra la ciutadania. Va haver-hi milers d’empresonats als vaixells-presons ancorats al port de Tarragona: Manuel Arnús, Cabo Cullera i Andalucia…
El llibre “El 6 d’octubre a les comarques” (1935) del periodista Sebastià Campos i Terré, fa cinc cèntims de l’ambient polític que va precedir a aquesta històrica data, així com inclou ressenyes dels diversos llibres que s’havien editat al respecte, i llistes de tots els represaliats de la demarcació de Tarragona (catalogats per poblacions). Campos i Terré era un jove periodista tarragoní, afincat a Tortosa, ciutat on dirigia el diari marcel·linista “El Pueblo”. Era la mà dreta de Marcel·lí Domingo, el polític esquerrà més influent de la història de les Terres de l’Ebre, i principal dirigent del Partit Radical Socialista. També va ser militant d’ERC en diverses ocasions, tot i que la seua forta personalitat i els recels que causava entre els dirigents republicans a Barcelona, varen impedir que fos un dirigent destacat de la formació, ja que el seu ideari era clarament espanyolista.
Creiem ben significatiu el següent paràgraf del llibre de Campos i Terré que narra la seua pròpia detenció:
“Lligats, fortament lligats, i amb una nombrosa escorta, sortim de la caserna. La rècula humana, per un fenomen de suggestió, acompassa el caminar en creuar per l’empedrat dels patis i passadissos de la caserna. On ens duen? Tanmateix, no esperem res de bo de tots aquests preparatius. En lloc de seguir cap a la Tarragona vella, on és la Presó de Pilats, se’ns fa anar altra vegada en direcció a la Rambla nova. On anem? Abans d’arribar a la Rambla, un sergent gras i malcarat esvaeix els nostres dubtes: – Ustedes van a ir donde merecen: a podrise en la bodega de un barco. Mejor sería que los fusilaran. Lo tienen merecido todos ustedes.
Les paraules d’aquest salvatge vestit d’uniforme ens aconhorten un xic. Passem per la Rambla. La gent s’ha llençat al carrer. L’aristocràtica via és ben animada en aquesta hora. Ací i allà s’han format grans grups que comenten els esdeveniments. Alfuns cafès són oberts. Al Centre Federal, bressol del republicanisme tarragoní, situat al costat mateix de la Comissaria de la Generalitat, la gent s’hi amuntega, ansiosa de saber notícies. En tots els rostres s’hi endevina un gest d’ira i de desesperança. Ningú, però, no està aclaparat.
Quan la colla dels presos desemboca a la Rambla, la gent continguda per la força pública, la vitoreja espontàniament. Els punys closos, epíleg de la inquietud de la nit passada i pròleg d’un pervindre revolucionari que tot just comença, s’enfilen en la serena i tèbia benaurança d’aquell plàcid matí de tardor, tan característic del benigne clima de Tarragona, i són, en feix, com un fitó que assenyalés un camí esguardat per tots i per tots desitjosos de dreçar-s’hi. Homes i dones, barrejats, coratjosos, ens envolten, i ja no ens deixaran fins al moll, malgrat l’actitud poc tranquil·litazadora de la força pública. “Visca la República Federal!, Visca Companys!, Mori Lerroux!, Visca la llibertat!”.
En aquest llibre (reeditat el 1987 per l’editorial Dertosa) hi ha nombroses fotografies de represaliats d’arreu de la demarcació tarragonina, inclosa una dels empresonats de Campredó: Josep Marqués i Codorniu, Manel Sanahuja, Pere Sanahuja i Josep Martínez.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!