Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
El President Francesc Macià va morir el dia de Nadal de 1933. Enguany la televisió catalana, TV3 "la crosta" (segons un dirigent del PSOE d’aquí), ens va voler obsequiar molt encertadament amb la pel·lícula històrica "El Coronel Macià". Des de molt jove he tingut una gran admiració per la figura de l’avi Macià i per l’evolució del seu ideari polític. Crec que la pel·lícula està molt ben ambientada i aconseguida, atès que reflecteix acuradament la vida d’un dels polítics més transcendentals del país, i ens aporta un retrat exhaustiu del panorama polític de la Catalunya de les tres primeres dècades del segle XX. Primerament, per tant, ens hem de felicitar per aquesta excel·lent pel·lícula del cinema català. Ens trobem davant l’evolució d’un coronel de l’exèrcit espanyol, fill de les Borges Blanques (les Garrigues). A partir dels fets de 1905, amb el segrest d’una publicació satírica catalana i l’onada d’espanyolisme patri que va esclatar consegüentment per les Espanyes, l’esmentat coronel desafia tots els alts comanaments de l’exèrcit i es posa al costat del poble català, que no es vol de¡xar trepitjar de nou. És el moment de l’esclat de la Solidaritat Catalana, com a força política predominant arreu del país, que va tenir molts seguidors catalanistes vora l’Ebre. Setmanaris tortosins com "La Veu de la Comarca" i el republicà ampostí "El Faro" es convertiren en els portaveus del grup. La seua valentia política va portar Macià a ser elegit diputat a Madrid per les Borges Blanques. És allí on se sent un peix fora l’aigua, en casa estranya. És allí on experimenta què suposa ser català, què suposa ser incomprès políticament facis el que facis. El coronel Macià fa de la catalanitat el motor del seu ideari, i passa a ser un polític català de cor, que comença a endegar el procés de liderat del país. Durant la pel·lícula trobem escenes alliçonadores que contraposen els idearis de dos Francesc molt diferents: Macià i Cambó. És aquí on rau una de les claus històriques de la política nacional catalana. El retrat de Cambó és idèntic al de qualsevol líder de la dreta catalana de sempre: una persona que anteposa la cartera a la senyera, en nom del pragmatisme polític. Cambó va ser el polític conservador més important de la història de Catalunya abans de l’aparició de Jordi Pujol. És un retrat que ens porta a moments històrics recents caracteritzats per la genuflexió. Malauradament, veig amb aquest Cambó l’ideari de polítics ambiciosos com Duran i Lleida, amb mentalitat pactista i conservadora, sempre destinats a complaure qui mani a ponent. Quant al President Macià, el veiem entusiasmar-se amb la idea d’una Catalunya independent. El veiem planejant amb mentalitat militar la revolta de Prats de Molló de 1925, amb la frustrada invasió pirinenca de Catalunya. El veiem confiar amb els Casals Catalans d’Amèrica llatina per recaptar fons per a la causa catalana, tal com han fet històricament els irlandesos o els israelís amb els seus exiliats. El veiem negociant amb els bolxevics, que li varen tancar les portes perquè Catalunya no era un estat. Aquesta tancada de portes la rebem en l’actualitat massa sovint, ja que la història sempre es repeteix. I finalment presenciem el Francesc Macià triomfant, que proclama la República Catalana el 14 d’abril de 1931, dintre de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Una República Catalana que se n’anà en orris dissortadament de la mà d’un polític de casa nostra, amb més ombres que llums, Marcel·lí Domingo. Al balcó de la plaça de Sant Jaume s’acaba la pel·lícula, que no ens permet veure els anys d’entusiasme republicà en què el President va assolir gran prestigi popular i va aconseguir unir l’esquerra catalana, fent-la la força preeminent arreu del país. Aquella ERC hauria de ser el nostre exemple a seguir, un conglomerat de grups independentistes com Estat Català, al costat de les forces de l’obrerisme nacional. Una tradició republicana que vora l’Ebre va reunir grans polítics de la talla de: Joan Cid i Mulet, Josep Berenguer, Domènec Piñana, Joan Benet i Piñana, Primitiu Sabaté, una gran generació que s’emmirallaren en l’obra del president Macià. M’encantaria veure l’esquerra nacional catalana compromesa amb un procés d’unitat. El republicanisme catalanista que representen Joan Ridao i Joan Herrera, com a exemple, malauradament se’ns presenta dividit als comicis electorals del mes de març, quan als anys 1930 varen saber unir esforços davant de la dreta regionalista i de l’esquerra espanyolista.
Per acabar, tornant al president Macià, hi ha una excel·lent novel·la d’Alfred Bosch, L’avi, que ens ofereix un altre nodrit retrat d’aquest gran patriota, que va deixar l’exèrcit espanyol per defensar Catalunya, i de quina manera. Llarga vida a l’ideari republicà català de l’avi Macià! Repeteixo la consigna històrica: "Visca Macià, Mori Cambó".
Per acabar, tornant al president Macià, hi ha una excel·lent novel·la d’Alfred Bosch, L’avi, que ens ofereix un altre nodrit retrat d’aquest gran patriota, que va deixar l’exèrcit espanyol per defensar Catalunya, i de quina manera. Llarga vida a l’ideari republicà català de l’avi Macià! Repeteixo la consigna històrica: "Visca Macià, Mori Cambó".
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
a mi em va faltar fets com 1r la fundació d’Estat Català, i després l’integració a ERC, i la campanya que el va portar a ser president, i la seva curta trajectoria com ja proclamat President de la Generalitat.