Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Avui fa 33 anys que no tenim Kiko entre nosaltres, també conegut com a Paco granota. Recordo perfectament aquell dia de l’any 1975. Tenia 8 anys i ma germana i jo ens preparàvem per a anar a col·le quan havien tocat les 8 del matí. A la ràdio només emetien música fúnebre i mon pare ens va fer saber que pressentia la bona nova. L’única alegria personal de la jornada era que no havíem d’anar a estudi durant uns dies. A mi m’agradava anar a costura (nom que rebia el fet d’anar a l’escola), llavors era allò que se’n deia un xiquet aplicat. Però uns dies sense haver d’estudiar sempre van bé a tothom, els podíem dedicar a activitats més mundanes. La meua professora de 3r de primària era Donya Nati, filla de Roquetes, una xica prima i llarga que recordo com si fos ara mateix, fins i tot els seus vestits i algunes de les seues actituds estrafolàries. Conduïa un Seat supermirafiori (cotxe de museu avui dia) i sempre anava com una boja. A classe teníem una estufa de llenya, que molt sovint anava a terra si no anàvem amb compte. Era la Escuela Graduada Nacional de Campredó. Com recorda la cançò del Tio Canya d’Al tall (tot un himne): en sentir aquells mestres que parlaven en llengua estranya…
No tenia cap sensació especial per aquell home que se n’havia anat a l’altre món mentre dormia al llit, com qualsevol altra persona que hagués fet molt de bé durant tota una vida. Ja al vespre vàrem posar la tele. Només hi havia una cadena i emetia en blanc i negre. Un home amb els ulls plorosos i les orelles molt de punta ens va comunicar a tots i a totes que havia mort. Va pronunciar amb pena el cognom de Kiko, i en la llengua dels veïns ens va dir que ja no estava entre nosaltres. Ma iaia materna va pronunciar una cèlebre frase: “ara ja em puc morir, ell ho ha fet primer que jo”. Havia quedat vídua el 1941, amb quatre xiquetes i un xiquet: la més gran tenia 13 anys, el menut dos anys i mig. La història del meu iaio matern, Ramon Sebastià i Cid, la vaig poder contar molts anys després en la meua novel·la “Expedient 3295”. Va morir a la presó de Pilats de Tarragona.
Als més joves, el nom de Kiko els recorda únicament un jugador del Cadis i de l’At Madrid dels anys 1990. Era alt i guapo. Només una coincidència amb el nom d’aquell altre, que no era ni alt ni guapo, precisament.
Kiko ens va deixar uns quants pantans, d’aquí el sobrenom de granota. També va inaugurar un monument al bell mig de l’Ebre a Tortosa el 1966. Volia honorar aquells que havien caigut per Déu i per Espanya durant la Batalla de l’Ebre, aquests dies fa 70 anys, una croada contra l’infidel! Trenta-tres anys després que Kiko se’n va anar, aquest monument lleig, que presideix un moixó igualment lleig (que simbolitza una cosa encara més lletja) continua al mateix lloc on Kiko, un xicot baix i lleig, el va fer posar. Coses de la vida!!! Sembla que la influència de Kiko continua ben present entre nosaltres.
PD. Perdoneu que hagi posat la imatge d’un criminal.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… com la majoria dels que publiques, però la foto, Emigdi, la fotooo!
És que no puc amb aquesta imatge ni tant sols quan en fan paròdia. Però, mira, resulta que el mateix dia que ell es moria jo feia 13 anys, o sigui, que avui en faig 45 i el meu fill, 16 (va nèixer el mateix dia que jo).
Felicitats novament pels posts.
Janet
A mi la veritat és que és algo que em para lluny, anys abans de nàixer. Sincerament lo que realment me preocupa és l’actitud de Garzón buscant única i exclusivament protagonisme en l’intent de “jutjar” els crims del franquisme, en poques setmanes ja s’ha fet enrera, los poders fàctics han apretat los cargols, i és que lo seu no és un país democràtic.
Referent al monument de la vergonya tortosí, ja saps que en va dir Ferranet…
Supose que a la mort d’en Kiko molts pensarien que l’Espanya en blanc i negre havia passat a millor vida, la qual cosa no és del tot certa, com ja hem pogut veure amb el cas de Sor Maravillas. El cas és que vaig llegir fa no molt a un bloc que “Franco no prohibió el catalán”… de pedra em vaig quedar. En fi. Hi ha gent que encara està convençuda de que aquell va ser un periode de llibertat i el recorda amb la bavosa nostàlgia del tipus de Cuéntame.
D’altra banda m’ha agradat molt l’evocació que fas de la teua escola i d’eixe moment en el qual no ets del tot conscient de què alguna cosa important està passant però gairebé no saps qual, com quan al 23F vaig veure a ma mare fent les maletes perquè se’n anàvem a creuar la frontera.
Endavant les atxes, salut!
Emigdi, Mercutio per als amics; has de saber que va fer el que va voler, però és bon home (al fons).