GRÀCIA 1850

No estic segur si m?agrada que hi hagi tant turisme a Barcelona i, en
concret, a la meva vila, a Gràcia. I, com que no n?estic segur, intentaré
reflexionar el perquè hauria de ser que si i per què hauria de ser que no.

Ja d?entrada em trasbalsa una mica que, passejant pel carrer de Sors, que
és on vaig néixer i on de petit jugava amb els amics a pilota, em trobi gent estranya, que va amb càmeres de
fer fotos i plànols de Barcelona i aquella cara d?imbècil que posem tots quan
estem fora del nostre habitat natural.

Per altra banda, el transit de busos
turístics és com una plaga bíblica i les voreres de la Travessera de Dalt
hi ha dies que semblen, més aviat, les del Portal de l?Àngel.

Han proliferat les botigues de vendes de souvenirs que, indefectiblement apleguen, un al costat de l?altre,
llibres sobre Gaudí o el Park Güell i toros
d?aquests que simbolitzen el que tots sabem. Per sort, encara no han
arribat (que jo hagi vist) a l?extrem de oferir barrets mexicans.

Hi ha que dir que la majoria de turistes que passen per aquest sector de la
vila van, relativament, ben vestits (si tenim en compte com es vesteix hom per
anar de vacances) tot i que sempre, lògicament, hi ha l?italià de torn vestit
amb xancletes, banyador i samarreta de tirants. Malgrat tot, el xivarri que fan
és francament suportable.

Els anglesos son força discrets al temps que tibats. Hi ha alemanys, pocs,
que van per feina amb les seves sandàlies i mitjons blancs que, francament, fan
una mica de basarda. Holandesos educats. Francesos més aviat prepotents i no
gaire polits i, finalment, japonesos, molts japonesos que fan fotos de tot allò
que troben. Tant se val que sigui el Park Güell, els cotxes de la Travessera de
Dalt, el mar vist des del carrer d?en Rabassa o la façana de casa meva. Això
si, no molesten gens i son educats al màxim.

Per moments, observant-los des de la terrassa, intento posar-me en el seu
lloc i endevinar que deuen pensar de tot allò que estan veient. Les conclusions
que en trec serien per escriure un llibre, gruixut…

Per compensar, aquesta gent a donat una mica de vida a un barri, La Salut,
que els dies de festa, els mesos de vacances i, en general, qualsevol pont que
hi hagi, tanca. La gent se?n va fora, a la segona residència, al càmping o a
casa de qualsevol amic o parent però, el barri, resta pràcticament buit.

Hauria de creure que els turistes, vulguis o no, alegren una mica aquests
carrers tranquils de mena i son els únics que a les tres de la tarda, a ple
sol, s?atreveixen a anar amunt i avall.

Arribat aquest punt, però, el meu interior em diu que a pesar de totes les
bondats del turisme, el meu barri m?agradava molt més quan era petit i, anar al
Park Güell el dia de la truita o a enterrar la sardina amb els companys de col·legi
era, més o menys, com descobrir el món
exterior que ens esperava quan fóssim grans…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!