El bloc d'Ernest Benach
La força de la unitat. L'esperit de la renovació.
La dama de Reus.
El Teatre Nacional de Catalunya ha estrenat «la Dama de Reus», un obra d’Ambrosi Carrión, un dels dramaturgs més interessants i més desconeguts de mitjan segle XX. Ahir vaig anar a l’estrena i em va agradar. El TNC està fent bona feina. Dirigida pel tarragoní Ramon Simó, l’obra és teatre a dins del teatre perquè la trama es basa en un grup de persones que està assajant l’obra de la dama de Reus. Per tant, hi ha dos fils d’història, el de la dama pròpiament, i el d’un grup teatral amateur que, en una situació política complicada, aposten per l’art i per la cultura. I que no renuncien a la seva llengua en ple franquisme, tot i les prohibicions.
Amb un ampli ventall d’actors, on destaquen especialment els dos protagonistes, Maria Molins i Manel Barceló, que fan una interpretació apassionada i continguda a la vegada que permet intuir sentiments més enllà del text, l’espectacle també palesa com es va veure estroncada la vida cultural catalana després de la Guerra Civil.
El text d’Ambosi Carrión va ser escrit el 1949 a l’exili, concretament a París, i m’explicava emocionat el Ramon Simó que l’autor va haver de sobreviure fent de porter d’una finca. El text adapta la història tradicional europea d’un país ocupat en el qual l’invasor obliga la dona més bella a deixar-se seduir per a salvar el seu marit, condemnat a mort. Fets del segle XVII (més o menys) interpretats en plena post-guerra i adaptats a uns altres temps. Algunes de les reflexions que es fan sobre la vida i el compromís encara prenen més valor quan es té en compte en quina situació va ser escrita. No sé si es pot parlar de visió positiva de l’exili. Potser no m’atreviria a tant, però llegint entre línies hi ha algunes reflexions que fan esborronar. A mi el text em va interessar especialment. La posada en escena molt acurada i els actors/actrius a gran nivell. Del tot recomanable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!