El bloc d'Ernest Benach
La força de la unitat. L'esperit de la renovació.
El Guaita
Ahir vam presentar al Centre de Lectura el llibre El Guaita, recull d’articles periodístics de Claudi Arnavat que han editat el Centre de Lectura i l’Ajuntament de Reus. L’acte va omplir la sala d’actes del Centre de gom a gom. Hi havia la família, autoritats, molts periodistes i molts amics. Hi havia, d’alguna manera, el món de Reus, expressió, per cert, de la qual estic enamorat, perquè vol dir tantes coses alhora,…
Van intervenir l’alcalde i el president del Centre de Lectura, i vam trobar a faltar el Xavier Amorós, que en primera instància hi havia de ser però que a darrera hora un imprevist li ho va impedir. També va llegir unes emocionades, sensibles i intel.ligents paraules l’Elisenda Arnavat, la filla gran del Claudi. I fent servir aquella expressió tan nostrada, ben bé filla de son pare!. Autèntica, elegant i amb molt de fons.
Vaig tenir el plaer d’intervenir-hi. I més enllà de la representació institucional, és evident que va parlar l’amic. L’amic que troba a faltar l’amic. Reflexions diverses, lectures d’alguns dels seus articles que tenen una vigència rabiosa, la constatació que el Claudi escrivia molt i molt bé, i l’esperança que la seva obra, intel.lectual i també artística, perduri entre nosaltres.
Us recomano el llibre. Retrata una època en què a Reus encara s’estava construint la democràcia, encara s’estava dissenyant la ciutat en molts dels seus àmbits, urbanístic, sanitari, cultural,…
I retrata una societat que té molt a veure amb aquest “món de Reus” que deia abans. Un món que sovint demostra que Reus és gran, però que, ai làs, de vegades també l’acaba empetitint. I el Claudi n’era conscient i tenia una de les visions més lúcides i clares en relació a tot aquest món. Val la pena refrescar memòria i comparar els temps.
Mentrestant, personalment continuaré trobant a faltar el Claudi. Els seus consells, la seva conversa, les seves inquietuds, els seus articles, el seu alt sentit institucional,… tantes coses! Ho canta molt bé el Joan Isaac
…
No mata la por,
ni el fred siberià,
ni mata el plaer,
ni mata l’enveja,
ni mata la son,
ni mata la set,
ni la vanitat,
ni l’estupidesa.
Mata molt més
quan marxa un amic
i no t’ho pots creure…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Joan Isaac… quan marxa un amic, et mata l’esperit… ho mata tot. No sé com segueix el poema però… me’l puc imaginar. M’ha agradat el títol del llibre “El Guaita”. Bonic i adient. Salutacions. Avui el post m’ha agradat. Tanta polìtica se’m fa avorrida!
Vols dir que referit al “món de Reus” no sonaria més bé: “…..expressió,per cert,de la que n’ estic enamorat” enlloc de fer servir ‘de la qual’ que jo diria que sona més a estructura de la llengua castellana, no ho sé eh!potser ‘de la qual ‘ és tan català com l’ altre’.Mercèes!!
Formo part del món de Reus, com d’altra gent, i estic orgullosa de ser-hi.
Li vull agrair el seu article, i que el fes com un amic. No vaig poder estar a la presentació del llibre per qüestions laborals, i una altra vegada em vaig perdre les paraules de la seva filla gran, i de tots els assistents a l’acte. M’hagués agradat ser-hi.
Desgraciadament, no vaig arribar a conèixer al Claudi, solament hi he tingut una conversa banal, d’una forma casual. Però al llegir el seu article em vaig emocionar, simplement pensant amb els seus familiars i amics. I sobretot pensant amb la meva amiga, que és una persona que el Claudi, s’estimava molt. A ella jo ja li he dedicat 3 articles del meu humil bloc.
Amb la desaparició del Claudi, s’ha perdut: un amic, un pare, un professional, un fill, un espòs, un amant… I totes elles han estat pèrdues molt valuoses.
Gràcies per llegir-me
Sara