El bloc d'Ernest Benach

La conciliació de la vida laboral i personal és, avui, un repte acceptat per la nostra societat. És a dir, la normalització dels horaris per millorar la qualitat de vida, per tenir una vida familiar i social més plena i per aprofitar amb més eficàcia el nostre temps ha esdevingut una fita social a assolir. L’ús més racional d’aquest valor preuat que és el temps comporta un procés de canvi personal però requereix, sobre tot, un canvi de mentalitat en la cultura del treball que tingui en compte els diferents temps de la vida de les persones.
Cal adonar-nos de la necessitat i dels beneficis d’un model que permeti equilibrar el temps personal, el familiar i el laboral, uns beneficis que tenen a veure amb la igualtat, la salut, la productivitat i la qualitat de vida, entre altres. Es coneixen experiències d’èxit d’increment de la productivitat empresarial, de fidelització i compromís dels treballadors i de millora de l’ambient laboral a partir, per exemple, d’una proposta de flexibilització horària, de la implantació del treball per objectius o de donar l’opció de treballar des de casa.

Un altre dels aspectes problemàtics per a l’equilibri entre les hores laborals, les hores familiars i les hores de descans són els desplaçaments habituals per arribar a la feina. Un estudi recent de “La Caixa” sobre quant costa anar a la feina en temps i diners estima que, de mitjana, un treballador dedica 57 minuts diaris i que gasta 8 euros al dia en els trajectes a la feina i de tornada a casa. Aquest cost varia segons la zona geogràfica, de manera que els treballadors que viuen a la Comunitat de Madrid i a la ciutat de Barcelona són els que tenen una despesa més gran. L’anàlisi també demostra que els que són usuaris del transport públic hi dediquen, de mitjana, 40 minuts més i 5 euros al dia. I com repercuteix això en l’economia? El cost de temps dels viatges a la feina equival a prop del 3,5% del PIB de l’Estat. Aviat és dit!

Una societat del segle XXI, moderna, oberta, interconnectada, canviant, complexa i dinàmica requereix tenir múltiples horaris. Requereix que les empreses, l’Administració pública i també l’escola, els bancs, els supermercats, etcètera, s’adaptin a les necessitats horàries dels ciutadans, i no a l’inrevés.

Em sap greu dir-ho però els representants polítics precisament no prediquem amb l’exemple, més aviat donem un mal exemple en la racionalització dels horaris. Confesso que intento complir uns horaris raonables, però no tinc la certesa d’aconseguir-ho. Tanmateix, sí que aquesta qüestió de la conciliació de la vida laboral i familiar ha estat una de les meves preocupacions com a diputat, tant és així que vaig ser el primer diputat a presentar al Parlament una llei de suport a les famílies, en la qual ja es defensava aquesta necessitat de fer horaris laborals més compatibles amb la vida personal.

Això, que és un canvi global, es comença a veure ja com una autèntica necessitat per a la societat. Però aquest serà un camí llarg i, de ben segur, més lent del que tots voldríem. Ara bé, això no treu que, pas a pas, anem avançant en la bona direcció. Un exemple sobre el Parlament. Ahir dilluns es va reunir a la cambra catalana el ple de la Comissió de l’Associació per a la Racionalització d’Horaris Espanyols i durant la trobada es va parlar de la possibilitat de crear una comissió parlamentària per a debatre i estudiar la manera de racionalitzar els horaris a Catalunya. N’haurem de seguir parlant, però aquesta pot ser també una bona via a seguir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!