petites històries de coses grans

dolors sabater

Publicat el 4 d'agost de 2021

dimecres de frederic, a can ruti

Del confinament i restriccions d’aquesta cinquena tongada, avui per primer cop hem pogut entrar a visitar en Frederic, a Can Ruti, la residència. M’he emocionat, no me n’amago. Ell ens ha rebut amb una rialla sincera, exultant. I l’hem pogut amanyagar. En això dels protocols hi hem guanyat força. I de protocols també hem complert els nostres, escoltar en Raimon i la Traginada, trucar i rebre trucades, i parlar dels dies que vindran. 

L’hora es fa molt curta. Primer ens fan el test d’antígens i complim tots els protocols, després ens desplacem a les sales habilitades, ara, per sort, ja no hi ha una taula pel mig, ara tot és un xic més amable. Sortint, amb la meva germana, hem aprofitat per caminar per l’entorn, la Serralada. Després del xàfec, i amb el sol traient el nas, la tarda pinta una camins de paisatge boscà enigmàtics, bonics, i  arribem a oblidar que som en plena àrea metropolitana. Caminem i xerrem, amb les restriccions del confinament hem après a valorar a l’alça cada trobada, cada moment. Quants dies feia, ara, que no ens trobàvem? L’aixecament del confinament al centre i la represa de les visites ha estat, sincerament, un regal enmig aquesta inici d’agost políticament tan convuls, complex i frustrant.

Des de l’any 1987, a casa els dimecres són d’en Frederic, sencers o de tarda, estirats fins al vespre o limitats a una passejada, ben planificats o de revolada… però no fallen mai, setmana rere setmana. Sumen una bona pila, més de 1.700.  És el dia estipulat, a banda dels caps de setmana, per fer les visites dels familiars a la Residència, i nosaltres vam dedicar-los des del principi a sortir, per passejar, berenar, i fer el que fos, però sortir del centre. Els dimecres de Frederic han pres entitat pròpia, al llarg de tants anys. Primer els pares eren relativament joves i nosaltres hi participàvem esporàdicament. Ara els pares ja no hi són, i som les germanes les que cobrim aquest ritme, moltes vegades amb la nebotada pel mig. He escrit algunes vegades sobre l’espai emocional que ocupa aquest temps de cura en la nostra vida. És bonic de llegir, us hi convido. Amb els anys aquest ritual s’ha convertit gairebé en sagrat, en un precepte, i fos quina fos la complexitat del moment viscut – que de complexos n’hi ha hagut – mai quedava un dimecres per cobrir. Encara que algun cop comportés quedar-se als espais del centre, com la majoria de famílies fan. Encara que fos amb la xarxa familiar extensa – les ties àvies, quan calia – o amb amistats estretes, i amb algun cangur si calia. Però mai dels mais podia passar que fos dimecres i en Frederic es quedés sense la seva visita, la seva sortida, el seu berenar, la seva música i la seva projecció d’expectatives. Fins que va arribar la pandèmia….

 

(En tinc una pila enorme dins el calaix del bloc DISCAPACI…QuÈ? 

Però per aquesta petita història he escollit aquests tres, us agradarà llegir-los, ho sé.

 

                                                                                                                                  En parlem amb ell       

 

Dimecres de Frederic

 

transmetre el vincle

…. Fins que va arribar la pandèmia.

De la pandèmia en van sortir aquests dos articles, que situen bé com, aquesta petita història és d’una cosa molt gran!

 

L’aïllament involuntari, protecció a un preu massa alt 

L’oblit dels centres de dia

 

I per avui ho deixo aquí.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per dolorsabater | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent