pandèmies a la porta de casa

I vam recordar per sempre aquesta data vinculada als moments de drama familiar – pel nostre confinament particular, afectats pel virus epidèmic del parotiditis, i per la gravetat de l’accident -, i  a la solidaritat, – pel suport de la xarxa familiar en el confinament mèdic, per l’home que va traslladar al meu pare fins l’hospital, i per tot el suport veïnal i familiar que vam rebre durant els dies i les setmanes que van venir després. Drama i solidaritat, dues cares d’una mateixa realitat.

Petites històries… número 3 

Era un migdia de 1969, el 4 de març per ser més exactes, i casa nostra semblava un hospital. Les cinc criatures, germanes, totes, fèiem llit. Des del més gran, amb 11 anys i amb més risc per les seves lesions cerebrals de naixement, que el feien més vulnerable a les conseqüències de les paperes (galteres en dèiem) fins a la més petita, que encara no havia fet l’any, i tenia el xarampió. O la varicel·la, no ho recordo exactament. El que recordo bé és que calia protegir-la especialment perquè no enganxés la parotiditis epidèmica que és com es diuen les galteres científicament. La segona, 10 anys, compartia gravetat amb el gran perquè es temia una complicació per meningitis, tenia febre molt alta, feia dies. Recordo amb nitidesa el patiment de la nostra mare, del pare, algunes converses a mitja veu, mirades de preocupació mig amagades per no traspassar-nos el neguit. Els altres dos no fèiem patir tant, ho passàvem més lleu, i érem més panxacontents, tot i que les galteres eren ben molestes, no tenien tractament,i exigien molts dies de confinament. Jo tenia 8 anys, el germà petit 5, tots plegats donàvem molta feina tancats a casa, la iaia venia a fer suport, i ens estàvem al llit, encara força bons minyons… No era el primer cop que casa nostra semblava un hospital de campanya. En aquell temps no existia el sistema de Salut Pública com ara, els metges – particulars –  ens visitaven a casa, no existien les urgències pediàtriques i les hospitalitzacions només es contemplaven per a casos molt extrems. Passavem les malalties fent llit, tancats a casa. Nit i dia. El temps que fes falta. En el nostre cas, sense televisió ni cap tipus d’enginys elèctrics ni digitals. Ni telèfon teníem llavors. Còmics, contes de pintar, retallables i visites de tietes que ens portaven quincalla que esdevenia un tresor. O que ens explicaven històries de la família, que ens fascinaven per més que les haguéssim escoltades molts cops.

Aquell 4 de març ja havíem dinat, cadascú al seu llit amb la safata, i van trucar a la porta, devien ser les tres o les quatre de la tarda, recordo la claror que impregnava la casa. Era l’avi, i altres veus d’homes, i la mare que va xisclar, en un esglai ofegat. El drama estava servit. La que faltava. Puc reviure cada gest, cada moment d’aquelles hores. Com un fotograma gravat a la pell de les emocions. El meu pare havia patit un accident de treball, molt greu. A la carretera del Figaró. Plovia, i el furgó carregat de sèu que ell conduïa va patinar en una corba, va perdre el control i es va encastar frontalment contra un pegaso. De retop va estar a punt de caure precipici avall, cap al Congost. Dos arbres, dos arbres miraculosos, deien, van evitar-ho. Quan passen aquestes coses els detalls queden fixats i prenen un protagonisme pregon. Van salvar-lo un arbres i un bon samarità que no va esperar a res ni a ningú i va carregar el cos del meu pare al seu vehicle, sense escarafalls. No el va aturar pensar en com li quedaria de tacada de sang la tapisseria ni si s’estava complicant massa la vida. Només el va enfilar al seu vehicle i se’l va emportar cap a l’Hospital de Granollers. I li va salvar la vida.

El marc metàl·lic del parabrises del furgó que era l’eina de treball del meu pare, una avia blanca i blava, s’havia plegat com un acordió sobre els cossos dels ocupants de la cabina, el meu pare i dos acompanyants. I a ell, que era el més alt, li va enganxar el front, i li va afaitar el cuir cabellut en rodó, deixant-li la tapa del cap totalment oberta. Com quan obres una llauna de conserva. Va venir d’uns mil·límetres que no li toca el crani, ni el cervell, però això en aquell moment ningú ho sabia. Els vidres del parabrises  trencat, clavats a la cara, als ulls, al coll. El cap obert. Sagnava a raig, i li venia de minuts. De fet tot just arribar a urgències va perdre el coneixement, es dessagnava. El meu pare tenia 39 anys, li faltaven quatre mesos per fer els 40. Sempre deia que havia tornat a néixer, i de fet el 4 de març el vam celebrar durant molts anys com el seu segon aniversari. I vam recordar per sempre aquesta data vinculada als moments de drama familiar – pel nostre confinament particular, afectats pel virus epidèmic del parotiditis, i per la gravetat de l’accident -, i  a la solidaritat, – pel suport de la xarxa familiar en el confinament mèdic, per l’home que va traslladar al meu pare fins l’hospital, i per tot el suport veïnal i familiar que vam rebre durant els dies i les setmanes que van venir després. Drama i solidaritat, dues cares d’una mateixa realitat.

Hi he pensat molts cops en el binomi drama/solidaritat. Ara mateix estan sorgint desenes de xarxes veïnals autoorganitzades per vetllar perquè aquest confinament no comporti l’aïllament humà de les persones més vulnerables, o de les que no tenen xarxa.  A Badalona també,  És la cara i la força de l’esperança. És l’evidència que el sosteniment de la vida, les cures al centre, necessiten la comunitat.

També he pensat molts cops en la circumstància especial d’aquell salvament a la carretera del Figaró, en la determinació i el risc que va assumir aquell conductor, i en si ara això seria possible. Si el meu pare tingués aquest accident ara, o l’hagués tingut uns anys més tard de llavors, crec que moriria dessagnat esperant el servei d’emergències. Ho vaig pensar per primer cop el 1990, en una sessió per a professionals de l’educació, a Montornès del Vallès, on jo treballava de mestra, una sessió municipal organitzada d’urgència per promoure les mesures de prevenció contra la SIDA. La SIDA va ser la primera pandèmia formal que la meva generació va viure amb ple coneixement de causa, i que va afectar significativament tota la nostra contemporaneïtat. Bé, jo ja havia viscut la del còlera, de petita, però només en recordo el dolor intens al braç que ens va deixar la vacuna obligatòria, i les cues per posar-nos-la, al dispensari de Solsona, on érem fent colònies d’estiu.

En aquella sessió a l’ajuntament de Montornès del Vallès, d’estrictes normes de prevenció, vaig pensar i expressar Si fos ara, el meu pare moriria dessagnat, perquè les normes són no tocar per a res la sang, i sense actuar ràpid ell hauria mort segur.  El tema em generava un dilema moral que encara arrossego ara. Què passa si no tens uns guants a mà? La teva autoprotecció de debò passa totalment per damunt de salvar la vida de l’altre? Davant un cos sofrent i en perill vital, que requereix acció immediata, es pot mantenir amb fredor aquesta serenitat i distància per autoprotegir-se primer? Hi penso també a l’avió, quan diuen allò de que, donat el cas, no socorris mai ningú sense abans haver-te posat les teves eines autoprotectores, màscara d’oxígen, armilla salvavides I és lògic, té tot el sentit. És una disciplina eficaç, ho comprovem ara cada dia quan el sistema sanitari està en risc pels contagis, precisament, del personal que el sustenta. Però on és el límit? Existeix el risc que la por al contagi arribi a aïllar i desatendre part de la població? No és aquesta precisament la causa de moltes estigmatitzacions en temps d’epidèmies?

En aquells primers anys 90 de pic i desconeixement sobre el virus de la VIHS durant un temps tocar sang es va convertir en el principal objectiu a evitar, i les instruccions eren molt estrictes per a tots els professionals de les escoles, allò comportava un canvi d’hàbits important en el dia a dia, s’havia acabat aquell gest natural de curar als infants quan es feien una rascada, sense cap precaució. Calia, davant qualsevol ferida, rascada, trau, abans de tot, mai, sota cap concepte, tocar la sang sense posar-se  uns guants. I sempre derivar a un professional sanitari. Derivar sempre ja havia arribat a posar en qüestió fins i tot els cursos de primers auxilis que havíem fet els qui ens dedicàvem a l’educació en el lleure o a altres dinamitzacions juvenils, i havia canviat les normes de comportament davant els accidents. Amb això es salvaven vides, o s’evitaven mals majors. Però no sempre… El cap em feia tombs. Segur, segur, que són normes que han salvat moltes vides i que han modificat el curs d’aquesta pandèmia, entre moltes altres coses. Però comporten un rel·lentiment de la reacció. I una certa deshumanització, si es porta a l’extrem.

Aquests dies, amb tot el que s’esdevé amb la pandèmia del Covid-19 hi penso molt en aquells primers anys de la SIDA. Anys de por, pànic, prevencions fòbiques que portaven a greus estigmatitzacions i discriminacions. Llavors es van trigar dos anys a descobrir-ne les causes i el comportament del virus, ara tot ha anat molt més ràpid. Però hi ha algunes semblances. Inicialment tampoc hi havia tractament, també hi havia moltes teories sobre el seu origen. Encara que ja es deia que possiblement provenia d’un animal, també hi va haver moltes teories conspiratives, molta controvèrsia amb les farmacèitiques i l’accés els tractaments farmacològics, els contagis eren ràpids, calia prevenir-los i les vies de transmissió provocaven, per prevenció, un distanciament social. No és el mateix, però hi ha molts elements que es repeteixen. Sobretot la por, el pànic, l’auto-protecció, els rumors, els estigmes, que poden portar-nos a l’individualisme, al desentendre’ns… Per això trobo tan valuós que apareguin xarxes de solidaritat veïnal, com està passant a molts pobles i ciutats, també a Badalona. I aquest contrast em fa pensar en la humanitat i la generositat d’aquell home a la carretera del Figaró. I per això he rescatat aquesta petita història.

de coses grans…

Hi ha moltes coses a dir davant una pandèmia com aquesta, i només faré unes pinzellades.

Primer de tot reafirmar com és d’ injust i inacceptables el valor diferent que es dóna a les morts, és a dir a les vides, arreu del planeta, dels llocs i les categories socials de les persones que formem la humanitat. Per mi, inexorablement, cada mort compta igual. I per això davant l’impacte d’aquesta pandèmia, necessito fer comparativa amb d’altres causes de mortalitat mundial, que ja fa anys que existeixen i que no sembla que ens preocupin pas tant:

Encara que no ho sigui literalment, formalment, no podem considerar-los pandèmia?

Articles de valoració política, ètica i econòmica mundial

feminisme dalt del bus

Petita història… número 2

A qui perjudica més, doncs, que una línia d’autobús que supera una orografia de fortes pendents, deixi de funcionar en diumenge i en festius? A qui afavoreix més rectificar-ho? Doncs això, com bé diu aquest article, es pot governar una ciutat amb perspectiva de gènere? Amb mirada feminista? Doncs si, es pot, i s’ha de fer.

De vegades m’enfilo a l’autobús només pel plaer de viatjar-hi. Comprovar-ne la ruta, observar els carrers, els paisatges, els usos que en fa la gent, i si s’esdevé, conversar-hi. Potser és una reminiscència de quan treballava com a profe de TAE, vint anys enrere, i dedicava temps a ajudar a saber-se moure en autobús sense desorientar-se a tota aquella colla d’adolescents que feia quatre dies havien arribat, venint d’altres terres, als nostres barris. O potser em ve de més antic, de quan tenir cura del meu germà gran comportava tranquil·litzar-lo amb un viatge, i ens enfilàvem amb la nostra tia – beneïda xarxa de suport – ,  fins al final del trajecte, i després ja tornàvem. L’estimulació vestibular i l’emoció pel viatge li acomodaven el neguit, com passa amb les criatures quan van en cotxet, com per art de màgia.

Moltes més vegades m’enfilo a l’autobús per la necessitat de desplaçar-me, però de tan en tan, quan puc, dedico una estona a explorar les rutes menys sovintejades. Un dels meus trajectes preferits és el de l’autobús B5, (la Tusa 5 com molts en diem encara). Quan hi sóc dalt sempre em em ve al cap  Lisboa, i l’impressionant trajecte que vaig fer fa anys amb l’emblemàtic Tramvia 28. I no pas perquè el B5 sigui antic ni turístic, ni perquè cobreixi espais cèntrics de la ciutat. M’hi fa pensar per les fortes pendents, els revolts, les pujades i les baixades. I els carrers singulars que va enxarxant, carrers per on normalment no s’hi passa si no és que s’hi viu. M’encanta. L’autobús 5 és de mida petita i s’endinsa al cor dels barris ubicats on fa anys tot era muntanya, zones d’habitatges d’autoconstrucció, i placetes curioses, però també de blocs immensos guanyant pendents impossibles. Permet el desplaçament de milers de persones que s’han fet grans i ja no poden fer a peu aquelles immenses pendents, siguin pujades o siguin baixades. Quan vam començar a governar a l’ajuntament de Badalona, el juny de 2015, aquest autobús només funcionava els dies feiners, i els diumenges i festius molta gent quedava aïllada. Les entitats veïnals s’havien fet un tip de denunciar-ho, però la millora no arribava. És un dels canvis que va comportar el nostre pas pel govern. I me’n sento orgullosament responsable.

Fer que passés no va ser fàcil. No havia passat abans, i no pas per falta de persistència de les entitats veïnals que ho reivindicaven. Vaig haver de convèncer a moltes persones, la majoria homes, que aquesta era una necessitat humana superior a la necessitat que el trajecte fos rendible econòmicament. I va ser un treball d’equip, i em cal dir-ho en plural, vam haver de convèncer, i treballar-hi, moltes persones; però ho escric també en singular, perquè aquest va ser un dels casos on va fer falta lideratge personal, rol d’alcaldessa. I destaco la circumstància d’alcaldessa en femení. D’això va precisament aquesta història. De la mirada feminista. I de la participació veïnal. Per això el dia de la inauguració el protagonisme el van tenir les persones representants del moviment veïnal.

Aquesta tarda del dilluns de l’endemà del 8M, buscava exemples de la meva professió per explicar a una colla d’alumnes de 4t de primària què significa fer feina per la igualtat posant-se les ulleres feministes, fent servir la mirada de gènere i posant la cura de la vida al centre. I vet aquí com m’ha estat d’útil l’autobús B5. L’escola té la pràctica de convidar persones properes a la comunitat educativa per fer xerrades als grups classe, i en motiu del dia de la dona treballadora n’érem unes quantes per explicar l’experiència de diferents professions, aportant la mirada de gènere.

Com m’agrada tornar a l’aula!

Potser podria semblar que tractar aquests conceptes amb estudiants tan joves, infants encara, és complex. Però és tot el contrari. Son persones observadores de mena, curioses, reflexives, i el més interessant per acompanyar-les en  l’aprenentatge i el creixement és animar-les a formular-se preguntes, i acompanyar-les perquè puguin fer-se les preguntes que fan de palanca. No convertiré en història tota la sessió didàctica, ni tan sols la seqüència, perquè la història de la B5 és només un dels exemples que he pogut formular-los. Però us compartiré alguns fils que hem filat, i un resum del relat que hem anat teixint durant aquesta tarda apassionant.

 

  • Per què es programen línies d’autobús que no funcionen els diumenges? Amb qui es pensa, i des d’on? És una mirada que exclou les persones jubilades i les més joves, i que dóna per fet que el diumenge és no laboral i que la vida familiar funciona amb mobilitat privada de cotxe particular, o que tothom es podrà pagar, si ho necessita, un taxi. O potser es pensa que molta gent no sortirà de casa. O que tothom està en condicions de caminar pujant i baixant pendents… Qui ho pensa? Qui ho decideix? Queda dit i entès i assumit que sempre és millor desplaçar-se en transport col·lectiu no contaminant, o a peu, o en bicicleta o patinet, per frenar el canvi climàtic, per salut, per ocupació de l’espai públic… són escola verda i això ho tenen molt interioritzat. Però quan el transport no ho cobreix de vegades cal el cotxe…
  • I tothom té cotxe particular? Tothom pot conduir? No tenim dades estadístiques sobre les diferències de gènere en relació a tenir el carnet de conduir a Badalona, però sabem que a tot l’Estat hi ha una diferència significativa entre homes (més del 32% el tenen) i dones (no arriben al 25%). Tampoc disposem de dades que correlacionin les persones amb possibilitats de conduir vehicle privat segons l’edat i el gènere, però això a l’aula ho hem resolt molt ràpid: Han aixecat la mà els qui tenen àvies i avis que condueixen cotxer privat per igual (una quarta part del grup) els qui només condueix l’avi (majoria absoluta) i els que només condueix l’àvia (minoria absoluta). I no són pas àvies i avis més grans de 80, són dels nascuts entre el 1945 i 1955 de forma majoritària. De per què moltes àvies no condueixen també n’hem parlat, perquè abans les dones i els homes no tenien els mateixos drets, diuen, i els explico que això del patriarcat ens ve de molt lluny en el temps històric, i que fa tants i tants anys que dura, que hi estem tan acostumades, que moltes persones ni se n’adonen… però seguim filant i teixint!
  • I tothom pot pagar un taxi habitualment? Parlem de les desigualtats econòmiques, i de si afecten per igual a totes les persones, tinguin cossos d’homes o els tinguin de dones. S’identifiquin amb el gènere que s’identifiquin, concloem que els problemes econòmics afecten majoritàriament a les persones que dediquen part de la seva vida a tenir cura de sostenir-la, d’alimentar, netejar, vetllar la salut i el confort i assegurar la supervivència de les criatures i la gent gran o malalta, en el dia dia, a les llars, i també des d’algunes professions. Saben que això ho fan majoritàriament les dones. Ara ja no tant, diuen. Qui s’ocupa de la vostra supervivència? Els pares diuen sense dubtar-ho, pare i mare, i es reparteixen la feina. Les desigualtats, en la seva ment, formen part del passat però aterren al present. I saben que majoritàriament aquesta feina la fan i l’han fet les dones, i que moltes no van poder treballar per això, o van fer feines poc qualificades per això. I si aprofundim, si ens ajustem les ulleres del feminisme, llavors comencen a aparèixer pares que no fan tanta feina perquè treballen més hores fora de casa… i seguim desfilant i teixint.
  • Si ho mirem amb la lupa de la mirada de gènere, qui fa servir més el transport públic, en general? I aquí contesten sense dubtar-ho, perquè ho saben, ho veuen, ho viuen. En el cas de l’autobús la diferència arriba a ser d’un 70% – 30%. Aquí podeu consultar dades . També Ho podeu completar amb aquestes.

Per resumir, tenim que a partir de 65 anys hi ha moltes més dones que homes i que la diferència augmenta amb l’edat , tenim que la pobresa és molt més alta entre les dones (moltes van treballar en feines de cures i sosteniment de la vida, i per tant no van cotitzar gens perquè no cobraven o perquè tenien feines precàries i/o no regularitzades), tenim que menys dones que homes disposen del carnet de conduir o un cotxe a disposició,i això augmenta amb l’edat, i que les dones fan servir el transport públic molt més que els homes. A més, tenim també que als barris ubicats a les zones més altes de la ciutat, amb més pendents, hi viu majoritàriament població de més de 65 anys. I tenim que qui planifica les línies i els horaris és majoritàriament, pel que sembla, un home amb bona salut, sense problemes de mobilitat a peu, i amb vida laboral activa que es desplaça  habitualment fent servir el cotxe privat, i que fins i tot, potser, no té massa dificultats per aparcar ni dificultats econòmiques. Tenim que qui planifica, qui pren les decisions, majoritàriament, no té en compte a tothom, aplica esquemes “de sempre” patriarcals, pensant que són els “normals”. Sense la mirada de gènere hi ha coses que senzillament no es veuen.

  •  A qui perjudica més, doncs, que una línia d’autobús que supera una orografia de fortes pendents, deixi de funcionar en diumenge i en festius? A qui afavoreix més rectificar-ho? Doncs això, com bé diu aquest article, es pot governar una ciutat amb perspectiva de gènere? Amb mirada feminista? Doncs si, es pot, i s’ha de fer.

La sessió va donar per molt més, però avui aquesta petita història anava de l’autobús B5, i l’acabo aquí. Si podeu, no deixeu de pujar-hi i fer el trajecte sencer, d’anada i de tornada. Des de ben a prop de l’estació de Rodalies de Badalona on teniu l’origen i el final, us auguro una visita sociològicament i urbanísticament molt interessant.

Jo hi ha diumenges que faig la ruta pel gust de trobar-m’hi la gent a qui el canvi ha fet molt bon profit, majoritàriament dones grans que la fan servir per gaudir d’una llibertat de moviments que no tenien quan depenien de que algú altre (potser el marit, potser una filla) les acompanyés, o simplement no tenien ningú a qui demanar-ho, o no volien haver de molestar algú per fer-ho. Estan contentes que per fi s’hagi resolt, però em diuen que ara cal millorar molt la freqüència i l’horari de cobertura. I que el trajecte d’aquesta línia, cada dia, hauria d’entrar també als blocs de Verge de La Salut (el hoyo), que allà hi viu molta gent molt gran… i jo que m’ho apunto, i els dic que cal seguir-hi treballant, cal seguir-ho lluitant, i que no deixin mai d’aportar a la ciutat la seva mirada de dones que saben què és sostenir la vida cada dia.

… de coses grans

La història del B5 parla de molts conceptes universals, però en destaco sobretot un,   la mobilitat amb perspectiva de gènere.

Articles citats (també enllaçats dins del text)

  • Laia Soldevila a Crític, ÉS POSSIBLE PLANIFICAR LA MOBILITAT URBANA AMB PERSPECTIVA DE GÈNERE? Accés a l’article 
  • TMB Notícis, El perfil de mobilitat de les dones: més ús del transport públic i dels desplaçaments actius. Accés a l’article 
  • Germán Sierra, UOC, Mobilitat urbana segons el gènere: les dones es mouen amb transport públic, i els homes, amb vehicle privat Accés a l’article
  • Notícia de la inauguració, a La Clau Accés a l’article

Per saber-ne més, i és de rigurosa actualitat, s’està celebrant el Congrés sobre mobilitat i gènere “El transport públic és cosa de dones? ” Accés a la informació

I finalment aquí hi ha l’itinerari del B5

 

 

 

Dona d’aigua

Petita història… número 1

 

“Començar un acte homenatjant Anna Bosch i Pareras, i acabar-lo amb aquesta dona d’aigua a les mans em va semblar una petita història carregada de màgia. Quina petita història millor que aquesta, doncs, per encetar aquest bloc el 8 de març?”

Potser perquè ella va néixer i viure en terra de dones d’aigua, entre El Figaró (El Figueró i Montmany) i la Vall del Tenes. Potser perquè com elles, era generadora i nodridora de vida, i regeneradora de la  natura. Potser perquè em fascina aquesta versàtil mitologia catalana de les dones d’aigua i encara em fascina més la possibilitat de vincular-la a l’ecofeminisme. O potser perquè Gallecs és d’aquells llocs vida que concentren significats vitals des de la meva infantesa fins a l’aprenentatge del combat ecologista del post franquisme, i no em costa gens pensar-la a ella, ara, enmig aquell  paratge amenaçat, batallant-lo com una deessa. Ressignifico un moment clau d’aquella resistència, i penso, segur que ens vam manifestar juntes el 1978, però llavors res sabíem l’una de l’altra. Ambdues érem una entre tantes.

Se’m va representar màgic, doncs, que en acabar l’acte a Mollet del Vallès les organitzadores ens regalessin aquesta preciosa dona d’aigua després de xerrar sobre municipalisme amb ulls de dona, la Pilar Castillejo i joen el mateix acte on vam homenatjar-la a ella, l’Anna Bosch, alcaldessa del PSUC 1979-1983 i ecologista i activista comunitària de referència. I a més, per si no n’hi havia prou amb tantes motivacions, encara se me n’hi van sumar dues altres. Saber qui fabrica aquestes dones d’aigua, i per què ho fan, i com han bastit el projecte comunitari; i d’altra banda, copsar la gracilitat plàstica que les fa ser artísticament boniques, amb una bellesa senzilla i suggerent, plena de llum, com pertoca a aquests misteriosos éssers llegendaris. La que il·lustra aquesta petita història n’és, només, una de moltes, però és la que em van regalar i ara la tinc a casa. Si entreu a la seva web entendreu de què us parlo. I aquí comprovareu  l’espectacular petjada que el projecte ha deixat a Mollet del Vallès, enmig de la plaça. Tot parla. 

De tot això de la font i de les dones d’aigua com a projecte jo no en sabia res quan vam començar l’acte homenatjant Anna Bosch, dimecres al vespre, a l’emblemàtic Casal El Tabaran, minuts abans de fer la nostra xerrada. Va ser en acabar, quan la dona d’aigua va arribar a les nostres mans, que l’inici i el final feien sinergia, i tot plegat em va semblar una petita història carregada de simbolisme.

Heus ací doncs com de sobte l’alcaldessa és rescatada de la desmemòria local ja que de moment ni tan sols el seu nom és a un carrer de Mollet, malgrat ja fa més de 10 anys que va deixar-nos (al Figaró sí que hi té una plaça). Invocant la memòria d’una dona com ella vam invocar també la memòria de moltes ciutats en els primers ajuntaments de la democràcia post franquista, vam invocar la història de l’ecologisme i la nostra pròpia. I vam rescatar-la a ella com a precurssora de l’ECOFEMINISME a les nostres terres. Ecologistes en acció la reivindica. 

Memòria de dones, imprescindible. Com la nostra mateixa, recent i conjurada a resistir entre tantes voluntats d’esborrar-ne el rastre. La nova manera de fer política des del municipalisme transformador, des dels ajuntaments del canvi, ha volgut conquerir un terreny hostil on se la tracta d’intrusa. On fa nosa i incomoda l’statu quo, on posa en perill privilegis dels poderosos i clientelismes. Com els okupes rurals de Gallecs i tot el moviment per salvar el paratge, al 1978 i vuitantes, els municipalismes rebels del mandat de 2015 han hagut de combatre interessos especulatius destructors del bé comú enfrontant-se a moltes resistències i a ferotges atacs, amb una clara intenció: fer fora dels espais de decisió institucional aquesta nova forma de fer política, valenta, lúcida, comunitària, i eficaç per a la majoria.

Anna Bosch i Pareras va deixar la política de partit després de l’experiència d’un mandat a l’alcaldia. La cultura partidista la posava en contradicció i sentia que estar a les institucions públiques sense violentar-se com a dona exigia un esforç desmesurat, s’estimava més promoure estratègies indirectes de desligitimació i apostar per la creació d’un espai de participació que integrés els moviments socials i la ciutadania. Així doncs va escollir seguir fent política des de l’associacionisme. Va fer importants contribucions a l’ecologisme i al feminisme i a la vida comunitària al Figaró. Seria apassionant poder compartir amb ella ara l’experiència dels qui vam  fer el pas de l’associacionisme a les institucions des de confluències convertides en partits instrumentals. Però ella va morir abans d’hora, i per debatre-hi cal recórrer als seus llibres, articles, i tot tipus de publicacions.

Com una dona d’aigua tal com jo les percebo i imagino, l’Anna, ha nodrit la vida i ha reivindicat les dones com a nodridores de vida, publicant ja textos sobre aquest concepte el 1999. Ha integrat el feminisme, l’ecologisme i el pacifisme, els tres grans moviments motor durant la transició, i ha teoritzat sobre aquest marc global com a eix de revolució. Ha sigut malabarista de la vida i ha definit les dones com a malabaristes de la vida per reivindicar les cures i el sosteniment de la vida  que cal posar al centre de tot, com a motor de revolució. Així que ella ja fa molts anys que ens parlava del que ara és assumit d’una forma molt més majoritària, i és brúixola i ruta alhora: la síntesi  pacifisme-feminisme-ecologisme que porta a la síntesi anticapitalisme-antipatriarcat, síntesi que nodreix l’esperança en un canvi per a la humanitat. Ara hi afegiríem  l’anticolonialisme, per bastir un marc més completm, un marc lúcid, eficaç i vigent. Revolucionari. .

Per uns instants la penso i la imagino amb aquest somriure dolç, observant-nos, passejant misteriosament entre nosaltres i recorrent els paratges de Gallecs i els de tota la Vall del Tenes, fins els de  Figaró, habitant en indrets com estanys, torrents, salts d’aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d’aigües i llacs subterranis. Deessa de l’aigua generadora de vida i la feminitat, afavorint la fertilitat i regenerant la natura,observant-nos en aquest procés de trasnformació endagat, en aquesta feina de fer efectiu això de posar la vida al centre, de tenir en compte les cures i el sosteniment de la vida com un eix central per vertebrar la organització de les societats. Estic segura que en passar per Mollet somriu satisfeta pel projecte de les Dones d’Aigua que empodera i dignifica la vida de tantes persones depenents per la seva diversitat funcional, i que s’atura a la font per comprovar com posa a l’abast dels més menuts la frescor de l’aigua.

I estic segura que ens vetlla la feina a totes les qui eixamplem el camí que ella va ajudar a desbrossar.

… de coses grans 

La història de la dona d’aigua parla de conceptes universals, i d’informació biogràfica, i de projectes locals. En destaco aquests, per mitjà d’enllaços, alguns també es citen dins del text.

ECOFEMINISME 

  • L’article d’ Elena Grau Biosca, a ecologistes en acció sobre Anna Bosch com a precursora de l’ecofeminisme,  Accedir a l’article
  • Article de Laura Gàllego Marfà a Vilaweb, Per què les dones poden salvar la terra?  Accedir a l’article 
  • Article de Elena Rodríguez Díez a Diari La Veu, Relació entre feminisme i ecologisme, origen de l’ecofeminisme  Accedir a l’article
  • La Hemeroteca d’Ecofeminisme del Crític Accedir-hi 
  • Un resum de viquipèdia, amb tots els seus límits Accedir-hi

DONES D’AIGUA

  • El projecte inclusiu per a persones amb diversitat intel·lectual i o funcional de Mollet del Vallés DONES d’AIGUA, Accedir a la web del projecte del centre especial de treball Alborada, el centre ocupacional El bosc i L’Institut Municipal de Serveis als Discapacitats de Mollet del Vallès.
  • La notícia al Nou9.Cat sobre la inauguració de la font, dona d’aigua gegant, Accedir a la notícia 
  • Dona d’aigua, Mitologia catalana, viquipèdia, Accedir a l’article 
  • Dones d’aigua, el secret de les bones dones, Llegendàrium Accedir a l’article
  • Mitologia catalana, les dones d’aigua en la tradició popular, Accedir al lloc web 
  • Dones d’aigua, la cançó de la Tresca i la Verdesca https://youtu.be/_qc3HUxVH5o

ANNA BOSCH I PARERAS 

GALLECS segueix la lluita

I encara podriem seguir amb el Municipalisme Transformador, la política amb ulls de dona, els moviments com Poble LLiure, els Casals… però ja hi haurà noves històries!