miozz mirades

La forma com els nostres fills i nebots -ara ja adolescents i joves- cooperen, es vinculen i viuen la relació amb els seus oncles especials, em fa sentir una íntima satisfacció, i em fa pensar que hem fet un bon camí plegats (segueix)

La naturalitat no s’ensenya, sinó que es transmet en el clima, i és vehicle de molts valors de vinculació afectiva i compromís apresos en el dia a dia de la convivència.

En el meu present, des del meu rol de germana adulta, amb família pròpia i amb projectes vitals que m’engresquen i ocupen, mantinc, juntament amb les meves germanes i en complicitat amb la resta de la família, un compromís molt actiu per incloure en el màxim possible d’espais i moments de la vida familiar i social als nostres dos germans dependents, que viuen en residències assistides. La forma com els nostres fills i nebots -adolescents i joves- cooperen i s’hi vinculen em mostra que hem fet un bon camí encomanant-los des de la seva infància, amb tota naturalitat, la normalitat i el vincle, fins arribar als compromisos actuals, assumits d’una forma sana i mesurada. Naturalitat i mesura serien dues paraules clau d’aquest procés. La naturalitat no s’ensenya, sinó que es transmet en el clima, i és vehicle de molts valors de vinculació afectiva i compromís apresos en el dia a dia de la convivència.
Naturalitat en el dia a dia d’una vida INCLUSIVA, d’un tracte des i per a la igualtat sense cap tipus de rebaixa en la consideració de dignitat. Considerció de dignitat que mira i valora la persona per sobre de l’etiqueta del seu dèficit, i que teixeix complicitats comunicatives des de la sinceritat sentimental.

I la mida justa, no imposada ni invasiva, però tampoc desentesa ni inhibida, una mida que desculpabilitza i permet propostes d’iniciativa pròpia d’uns nebots que han heretat i s’han fet seu el vincle. Ser i fer de família inclusiva i inclusora en una societat que no ho és, no és fàcil. I entre la renúncia que claudica i la proacció que reivindica hi ha tot un món ple d’aprenentatges i vincles que inclou moltes satisfaccions personals. 
Em fa molt feliç veure en aquests joves desacomplexats i independents la petjada dels valors apresos en el si d’unes vivències que, vistes de fora estant, sovint són jutjades amb paràmetres miops, des d’un pragmatisme gairebé materialista: conviure amb persones dependents s’associa a càrrega, buidor comunicativa, feina excessiva, sacrifici, disconfort… Obliden, aquestes mirades esbiaixades, que per sobre de tot conviure amb persones dependents és una oportunitat gairebé única per aprendre i adquirir valors, competències i habilitats que ens enriqueixen com a persones i enriqueixen la humanitat.