El republicanisme, fonament de l’independentisme

Commemoració de l'Onze de Setembre de 1714. Homenatge a la memòria de Rafael de Casanova. Un supervivent de la Primera República

Commemoració de l’Onze de Setembre de 1714. Homenatge a la memòria de Rafael de Casanova. Un supervivent de la Primera República

Publicat a Llibertat.cat el 15/03/2008

Després de les mobilitzacions generades a partir de les cremes de retrats reials, i els processaments i condemnes de diversos independentistes, els valors republicans inherents a l’independentisme han emergit com una cosa nova. Nova i novament dissident. Fins aleshores es podia tenir la sensació que el patrimoni del republicanisme als Països Catalans era cosa de poques sigles.

En concret d’ERC, el partit històric de Macià i Companys que, en honor a la veritat, va patir una discriminació política en els inicis de la Transició pel sol fet de contenir el qualificatiu de “republicà”, raó per la qual no va poder presentar-se a les primeres eleccions amb aquestes sigles (ho va haver de fer amb el nom d’Esquerra de Catalunya). Però ja sabem que el caràcter republicà d’aquest partit governamental s’ha dissolt dia que passa en la seva praxi d’opositors domesticats. Tothom recorda com els seus dirigents van estrènyer la mà amb el borbó.

Però el cert és que els valors republicans han conviscut associats a l’independentisme, contenporàniament, i anteriorment a les altres fases de consciència nacional: federalisme, catalanisme, nacionalisme radical o separatisme. L’expressió anticentralista, particularista o d’alliberament nacional sempre ha anat acompanyada del rebuig a la monarquia hispànica, concretament dels borbons, la dinastia responsable del genocidi cultural i la dominació militar i política dels Països Catalans des de 1707.

Aquest component republicà, més enllà del terme, estava present en els actes de boicot dels joves lligats al FNC a la rebuda del rei a l’aeroport de Barcelona el 1975, en què llençaren bombes de fum contra la comitiva. També estava present a les cremes de les falles del “Burro i l’àguila reial” realitzades per l’AEIU a les universitats catalanes als anys 80, cada 6 de desembre. Més significatiu encara fou el cartell del MDT per a la visita reial del 1989, en què la imatge d’una guillotina amb la fulla estelada recuperava la imagineria revolucionària de dos segles abans. També fou recuperada la cançó “Si el rei vol corona”, atribuïda a un autor anònim  del segle XIX. El republicanisme ha perviscut fins al dia d’avui, per tant, en una tradició de resistència dissident a un ordre establert, el Regne d’Espanya. Una dissidència que suma el component nacional, la laïcitat i en ocasions l’anticlericalisme, l’antimilitarisme i l’anticolonialisme, els valors de la igualtat i la justícia i, lligat a això, una consciència popular, obrerista en alguns contextos històrics i genèricament socialista en la major part.

L’impacte de la Revolució francesa en les consciències dels pobles fou important. I d’això se’n deriven moltes de les emancipacions de les nacions i colònies del món.  Als Països Catalans, tot i que aquesta recepció fou tardana, no podem oblidar que ja comptàvem amb un antecedent que actuava com a referent dels drets nacionals de què havíem gaudit abans de la guerra de Successió: la primera i breu República Catalana de Pau Claris. Aquest antecedent, que no fou eliminat del tot de la memòria col.lectiva, tal i com han demostrat els estudis sobre l’opuscle Via fora els adormits! (1734) de la historiadora Eva Serra, fou recuperat pels primers republicans catalans del segle XIX.

Entretant, durant els anys de l’anomenada Decadència (dels segles XVIII-XIX), a la major part del territori català aquest esperit republicà romania a les catacumbes, perseguit per un ordre autoritari i temorenc de la influència francesa. Un cas que exemplifica com van ser perseguides aquestes idees és la crema dels Arbres de la Llibertat per part dels Mossos d’Esquadra, un cos creat pels botiflers vencedors que va esdevenir la referència policíaca dels borbons, i que va exercir un paper atroç en el control social al Principat (sota el comandament de la Inquisició). Aquests arbres de la llibertat eren cremats pel seu perill simbòlic, i les persones sospitoses de vel.leïtats modernes (republicanes) durament castigades.

Durant el segle XIX, un segle convuls de lluites socials i nacionals, es gesta la presa de consciència nacional al llarg de la Nació Catalana. I aquí és important tenir en compte que els precursors del catalanisme popular, fins d’un protoindependentisme, provenien de les files republicanes. Republicans incansables com el figuerenc Abdó Terrades, l’inventor del submarí Narcís Monturiol i Anselm Clavé, impulsor dels cors que porten el seu nom, són uns personatges claus per entendre la introducció de les idees socialistes al nostre país, però també per conèixer com es va anar configurant la consciència nacional entre les classes populars, especialment a les zones urbanes. La lluita dels republicans de pedra picada, que va prendre força a partir dels anys 40 del segle XIX, va culminar amb l’expulsió d’Isabel II el 1868 i l’inici del Sexenni Democràtic, el període en què es van aconseguir més drets i llibertats de cop a casa nostra.

No en va, una de les primeres mesures dels revolucionaris que van expulsar els borbons el 1868 fou destruir la Ciutadella, la caserna que els borbons van construir amb un pedaç de la Barcelona destruïda durant l’ocupació, fortificada per bombardejar-la i tenir-la vigilada. La primera acció dels revoltats de la Gloriosa fou, però, la crema dels retrats dels borbons a l’Ajuntament i la Diputació de plaça Sant Jaume. Van ser llençats pels balcons els retrats d’Isabel II i del criminal Felip V, que van ser cremats enmig de la plaça. Després, a la façana de l’actual Palau de la Generalitat van aparèixer un gran retrat de Pau Claris i una senyera.

El republicanisme ha impregnat pensadors i lluitadors que podríem considerar com els antecedents de l’independentisme català: de Narcís Roca i Ferreres a Jaume Martínez Vendrell, passant per una llarga llista de sindicalistes, revolucionaris i intel.lectuals. I es  tracta d’un republicanisme català que s’ha distingit per diversos factors (pel seu anticentralisme, antimilitarisme, etc., com apuntava abans): pel fet que el Principat ja va viure una I República anterior a la Revolució francesa, i perquè federalistes intransigents del segle XIX (amb Valentí Almirall al capdavant) ja van configurar un model de republicà allunyat del model jacobí i més pròxim a l’helvètic i al dels Estats Units americans, que intentava superar les contradiccions de la concepció de l’Estat centralista, més pròpia del model republicà espanyol. I que prenia l’esperit dels nous estats alliberats del jou de la metròpoli. Un element, aquest, que unirà a més els republicans catalans a les causes independentistes de Llatinoamèrica i Filipines, i viceversa. La bandera estelada i la redacció de la Constitució de la República Catalana de l’Havana són una bona mostra d’aquesta sintonia.

El component republicà que roman a l’independentisme va molt més enllà de la crema dels retrats dels tirans, però el fet que aquesta expressió continuï viva és una mostra de la vitalitat de la nostra consciència com a poble. Més de dos segles avalen aquesta transmissió del republicanisme. Si volem fer perviure aquesta identitat, cal que alimentem els focs d’aquesta tradició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *