Més enllà de l’11-S: L’experiència, la complicitat, el combat i l’esperança

Publicat a Llibertat.cat 10/09/2012

Com ja han advertit algunes persones, la lluita independentista no s’acabarà aquest 11 de Setembre. Això hauria de ser el nostre primer antídot davant l’eufòria i l’expectació de les mobilitzacions independentistes d’aquesta Diada, especialment la convocada per l’ANC, amb tota probabilitat el revulsiu nacional més important des de fa dècades. Perquè encara ens esperen mesos de batalla i de treball fins arribar a desempallegar-nos dels ocupants. Però en qualsevol cas, no es pot menystenir ni ocultar que la consciència independentista ha crescut i s’expressa sense inhibicions com mai havia passat. Només això és un motiu d’alegria i d’optimisme. Perquè realment s’ha avançat molt i ens queda menys camí.

Primer de tot voldria expressar una consideració sobre d’on prové l’èxit d’aquest augment de la consciència independentista. No tothom sap que un grup de persones han treballat calladament, realitzant reunions, entrevistes, trobades i viatges per fer possible aquesta mobilització convocada per l’ANC que ara mateix esperona tot un poble. Una feina que es va començar a brodar fa uns anys, i que tenia com a antecedents la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) i el Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA), i que va tenir com a catalitzador la consulta d’Arenys de Munt el 2009. D’aquest nucli dinamitzador en vull destacar persones com les germanes Eva i Blanca Serra i en Carles Castellanos, mares i pares de l’Esquerra independentista actual, que van saber llegir correctament les tensions, el bullici i els silencis a la nostra societat i que han teixit una alternativa de Ruptura independentista en clau de societat civil i de moviment popular. Aquestes persones, amb molta experiència i amb un olfacte fruit de tantes batalles perdudes han fet possible que per primer cop l’11 de Setembre estigui encapçalat per la reivindicació independentista, en una situació en què l’independentisme parlamentari -o no- era incapaç d’obrir-se camí immers en les seves pròpies contradiccions.

Aquestes persones que cito, juntament amb moltes altres que ja han escrit la història de la lluita anònima, han passat totes les penalitats de la repressió, la tortura, la marginació política, l’exili i totes les derrotes per fer possible que el moviment independentista avancés i es consolidés. En aquest trajecte han acumulat experiència, complicitats, combat i esperança. Sobretot experiència, un valor que no pot ser obviat.

Des d’aquesta experiència compartida amb altres persones han fet possible que l’ANC s’hagi convertit en un moviment popular amb implantació territorial i que, per exemple, per principis fundacionals no pot rebre donacions anònimes. Uns elements que asseguren l’expansió i consolidació d’aquest moviment i que evita que cap altra poder o partit polític intenti instrumentalitzar-la.

D’això n’haurien de prendre nota algunes persones que observen el creixement del projecte de l’ANC amb desconfiança, de vegades una desconfiança alimentada per rancúnies personals d’elements que anteriorment fins es parapetaven en l’espanyolisme, o el regionalisme o un fals pacifisme des d’on criticar l’estratègia de l’Esquerra Independentista de les dècades anteriors.

Com han demostrat els fets, aquesta experiència de l’ANC, que ja s’ha demostrat reeixida, manté el seu component popular i social amb posicionaments com el suport als #novullpagar i a la darrera vaga general.

Davant de tot això, no s’hi valen excuses. Aquells que s’hi posen de cul bé serà perquè els resulta molt dur treballar amb la gent de carrer, per les dificultats i el cansament que representa tenir una pràctica social més enllà del propi cercle; o bé perquè anteposen uns interessos personals-grupals al dinamisme social i polític que viu el país.

Per una altra banda, els arguments sobre la territorialitat i la no definició sobre el model d’Europa que volem al si d’aquest moviment independentista anomenat transversal no haurien de ser sinó un camp abonat per a la batalla de lluita ideològica de l’Esquerra Independentista. Això i no un camp de tir sobre el qual disparar tots els exabruptes i les sospites des de la subjectivitat més baixa.

No hi ha cap dubte que la gran majoria de persones que es mobilitzen a l’entorn de l’ANC desitjarien i lluiten per un Països Catalans reunificats. Seria interessant fer una enquesta entre la seva militància que constatés aquesta afirmació, i que emmudís per sempre els murmuris i acusacions dels que voldrien tot el contrari. I en qualsevol cas, tal i com va exposar en un escrit la CUP de Cerdanyola, el procés independentista “afavorirà la presa de consciència nacional en els diferents territoris dels Països Catalans.” Un fet tan obvi com entendre el creixement d’un vegetal.

En aquest mateix sentit, el concepte d’Unió Europea podem afirmar que no és intrínsec a la reivindicació d’aquest moviment. Tal com s’ha posat de manifest, els eslògans i escrits de l’ANC fan referència a Europa com a marc per al nou Estat independent, i no la UE. Un avenç afavorit per la incidència de sectors més conscienciats políticament, però també pel descrèdit que arrossega actualment la Unió Europea, que ha deixat de ser el conte de fades que els partits d’ordre havien venut durant anys. I en qualsevol cas, tal i com vam apuntar als “10 raons per anar a la mani de l’ANC” de la CUP de Cerdanyola, de la UE i de l’OTAN podrem sortir-nos-en amb més facilitat un cop siguem un estat independent, cosa que no podem dir actualment, sotmesos al Regne d’Espanya.

Retornant a l’experiència, la complicitat, el combat i l’esperança que donen títol a aquest article, i començant per l’experiència, voldria recordar que durant els anys vuitanta va ser l’independentisme encapçalat pel MDT qui va liderar al nostre país l’oposició a l’entrada a la UE, per la ruïna econòmica que s’anunciava (la pagesia, la indústria, les comarques) i perquè es combatia el model dels estats capitalistes existents. Recordo perfectament com el Nadal de 1985, quan tothom celebrava la imminent entrada a una UE de la modernitat i les portes a la llibertat només l’Esquerra Independentista hi mostrava la seva oposició. I d’alguna manera també la Trinca, amb el seu tema “La guerra de l’enciam” (Entrez, entrez à la Comunité. Veureu, veureu que bé que ho passareu!).

Era aquest moviment independentista el que es va enfrontar a l’Estat i a l’autonomisme i que va obrir camí per consolidar les propostes d’alliberament nacional. Ja ho he repetit anteriorment, no venim del no-res. Si avui parlem amb tota normalitat de Països Catalans i aquest és el nostre marc de lluita és perquè tot un seguit de persones anteriorment ens van transmetre experiència, complicitat, combat i esperança en la lluita independentista. I anàlisi i coherència, és clar.

Per finalitzar voldria comentar una situació anàloga a les exposicions buides que s’han utilitzat darrerament per evitar que l’Esquerra Independentista empelti el moviment generat per l’ANC. Es tracta d’un passatge històric que va viure el moviment independentista: mesos abans del referèndum sobre l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN el 1986 un sector del moviment independentista, liderat pel PSAN, es va oposar aferrissadament que es participés a les campanyes anti-OTAN. L’argumentació era que es tractava d’un “referèndum espanyol” en què no havíem de participar-hi els catalans. Òbviament, malgrat que aquestes tesis extravagants eren les oficials perquè aquest partit havia ocupat els òrgans de direcció de l’MDT, la majoria de la militància va obviar aquest acord i va participar a manifestacions i encartellades a favor del NO a l’OTAN.

No es pot anar contracorrent de l’experiència, la complicitat, el combat i l’esperança.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *