TocDeQueda

A cops d’estadística i enquestes, una de les grans qüestions educatives que més debat ha generat entre mestres i pedagogs al llarg de la història sembla destinada a convertir-se en una frase feta, en una locució atemporal; en una pregunta indiscutiblement retòrica: perquè les matemàtiques són tan temudes i odiades entre els alumnes de totes les etapes educatives? Intentar respondre aquesta pregunta, tot allunyant-se dels tòpics coneguts, hauria de ser una obligació de qualsevol mestre; una invitació per reflexionar sobre l’experiència i anar, cada dia, un poc més enllà en el nostre coneixement i pedagogia.

Malauradament però, a l’escola, per bé que semble una paradoxa difícil de creure, no hi ha temps per a pensar: la tirania dels llibres de text ofega el lliure pensament de mestres i alumnes en un maremàgnum de continguts ja mastegats i preparats per a degustar a la memòria. Malgrat aquesta manca de reflexió, els mestres tenim sempre preparada una extensa bateria de raons “tradicionals” per fer front a una qüestió que sovint genera un intens –però estèril– debat acadèmic i social. D’entre totes aquestes raons, la més eficaç és al·ludir a la dificultat intrínseca i l’abstracció de les matemàtiques per explicar el rebuig i la por que generen entre l’alumnat. Aquest argument és també el més utilitzat quan es tracta de justificar els mals resultats del conjunt de la classe –gaire bé sempre, les matemàtiques són, amb gran diferència, l’àrea amb més suspensos–. Una explicació infalible que, a més a més, té el vist-i-plau dels pares i les mares, que assumeixen aquest fet amb tota normalitat. Aparentment, un comodí tot-terreny per a la nostra consciència; en realitat, certament inconsistent. L’excusa és bastant qüestionable, per no dir mediocre. Sense anar més lluny, l’assimilació del codi lingüístic és un fet tan abstracte o més que les qüestions aritmètiques i, en general, l’alumnat assoleix el domini de la llengua sense cap problema. És, doncs, una qüestió que hauríem d’analitzar amb molta més profunditat, evitant de caure en plantejaments fàcils i estereotipats.

Són difícils, realment, les matemàtiques? O, potser, d’una manera inconscient, transmetem, generació rere generació, eixa idea als nostres alumnes i fem creure que ho són? És l’efecte Pigmalió en la seua vessant acadèmica: les creences i expectatives que hi ha sobre les matemàtiques afecten de tal manera els més joves que, efectivament, creuen que són difícils. Ben bé podríem dir que les matemàtiques són el “llop” curricular; i la metàfora no és casual: aquest pobre animal, ha estat gaire bé exterminat per una llegenda infundada. Esperem que les matemàtiques no s’extingeixin per la creença popular de que són difícils. Els mestres hi tenim molt a dir.

Les avaluacions del 3r cicle de primària de qualsevol escola revelen un fet que hauria de motivar un canvi de plantejament pel que fa a la metodologia i l’ensenyament aritmètic. La immensa majoria dels i les alumnes no tenen dificultats en el càlcul aritmètic. Malgrat aquesta destresa però, un gran nombre d’alumnes presenten greus dificultats alhora d’afrontar la resolució d’un problema, sobretot quan el seu enunciat s’allunya dels models prefixats: apliquen una estratègia prefixada –apresa per reiteració– sense fer un raonament de la situació i, en el moment que els canvies una coma de l’enunciat, ja no saben per on tirar. Aquesta situació és del tot absurda. De què val que l’alumnat siga capaç de fer divisions de dues xifres i multiplicacions de tres si no són capaços d’aplicar aquest coneixement? Aquesta constatació ens hauria de fer reflexionar. No és tracta, òbviament, d’eliminar el treball de resolució algorítmica de les aules; és tracta, més bé, d’integrar d’una manera real aquesta activitat en un marc global d’acció que permeta els i les alumnes de desenvolupar el raonament lògicomatemàtic. En aquest sentit, el treball a les classes de matemàtiques hauria de consistir bàsicament en fer raonar l’alumnat a partir de situacions, de problemàtiques properes, de dialèctica… i no en fer sumes i restes reiteradament en un quadernet. Hauríem de generar una gran diversitat de situacions per provocar un conflicte cognitiu permanent en els i les alumnes, tot forçant-los a pensar. Cal invertir aquesta tendència: és més important potenciar un raonament aritmètic global –o, fins i tot, raonament a seques– que no pas la resolució algorítmica. Talment com passa amb el llenguatge: actualment l’adquisició del llenguatge es treballa des d’un enfocament global i comunicatiu, no analític. Perquè no fem el mateix amb les matemàtiques?

Com sovint ocorre en les grans qüestions psicològiques i pedagògiques que envolten l’educació i l’ensenyament, després de fer un llarg tomb pel món dels conceptes, les definicions i els paradigmes, tornem sempre al mateix punt, l’element clau de la cadena: el mestre. El mestre i la seua concepció de les coses; el mestre i la seua actitud; el mestre i les seues inquietuds educatives. Hem de sorprendre els nostres alumnes, hem d’inventar plantejaments nous que disparen el seu pensament i la seua creativitat. Hem de fer-nos escoltar. I més en l’àrea de les matemàtiques. Oi que els alumnes de totes les edats escolten amb atenció les històries i les narracions interessants? Perquè no comencem a explicar les matemàtiques com si explicàrem una rondalla o un conte popular? I perquè no comencem a ensenyar les matemàtiques com si foren un joc, que té unes peces per jugar, moure i transformar –xifres– i unes normes que cal respectar –suma, resta, multiplicació…–?

És qüestió de posar-s’hi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!