TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
Comentaris
Ara fa un any, escrivia les meues primeres paraules en format virtual: TocDeQueda començava a ser. Els drets sobre aquesta minúscula parcel·la de ciberespai els havia adquirit un dia abans però el primer intent de publicar un escrit fou un fracàs estrepitós: les paraules que curosament vaig escriure per encetar el meu primer bloc s’esvaïren davant dels meus ulls, tot deixant-lo orfe per un dia. Fou un “texticidi” involuntari: segurament vaig prémer una tecla equivocada quan enviava l’escrit. On van les paraules que es perden? Què se’n fa d’elles?
Desconec allò que m’empeny a escriure; he reflexionat sovint al voltant d’aquesta qüestió i mai no he trobat una argument definitiu. Tanmateix, l’aparició d’aquest bloc té un origen ben poc literari; és un gest humil d’agraïment. Sempre havia admirat l’incansable treball i la professionalitat de Vicent Partal i Vilaweb. I quan vaig tenir l’oportunitat de col·laborar a través de mésvilaweb, no ho vaig dubtar un moment. No volia un bloc; volia donar suport a una gent que, els darrers anys, ha treballat de valent amb l’objectiu de modernitzar la llengua i la cultura catalanes i preparar-les per al futur. Un futur incert, difícil per a una llengua menuda i vulnerable com la nostra; però també emocionant i ple de reptes. Com diu Vicent, “a internet no és el peix gros qui és menja el menut, sinó el ràpid qui acaba amb el lent”. Vilaweb, sens dubte, ha fet de la nostra llengua, una de les més ràpides i modernes del món. Per això, també tenim al davant un futur ple d’esperança.
Després d’un any però, he de reconèixer la importància que el bloc té en la meua vida diària. Escriure ja ho feia fa temps; el bloc no m’hi va iniciar. Indubtablement però, s’ha convertit en un nou i poderòs motiu per fer-ho; un alicient més per enfrontar-me a les idees i convertir-les en paraules. Continue sense saber què és allò que m’empeny a escriure. Ara però, l’emoció n’és un factor indiscutible; l’emoció d’obrir el bloc i trobar un comentari: les paraules d’una persona que s’ha pres la molèstia de felicitar-te per l’escrit o rebatre’n algun aspecte d’aquest. No puc descriure allò que sent. No se quines paraules hauria de triar ni com hauria d’ordenar-les per explicar-vos, ni que fos de biaix, l’emoció de trobar un comentari nou. I he pensat que l’única manera de compartir amb tots vosaltres aquesta emoció i d’agrair-vos un any de comentaris era fer-ne un recull i tornar-vos-els en forma d’escrit. Gràcies. De veritat.
Fins aviat.
(Barrabassada urbana)
Tant de bo et dure la desgana creativa!
Fins aviat.
(Fred)
Quants de records m’han vingut llegint el teu escrit, Dídac. De vegades pense que som a un món tan boig i som tan injustos amb els demés i amb el que ens envolta…
1 abraçada, amic!
(PreZOOns) Rectificar es de sabios
Doy gracias a Dios por haber encontrado casualmente tu blog. Efectivamente, en el panel informativo del acondicionamiento del cauce hay un error. Lo he comprobado personalmente y la cifra total asciende a 9.588.666,45€, es decir, mil euros más de lo anunciado.
En prueba de mi agradecimiento, tienes dos entradas para ver la carrera desde el yate de invitados de la Secretaría de Presidencia. Será un honor contar tu presencia y podrás comprobar todo lo que este magno acontecimiento beneficiará a nuestra querida Valencia, capital del mundo, de nuevo por un día. Verás como analizas las cosas desde otra prespectiva. Los nacionalistas sois siempre muy negativistas.
Cuando vengas a por las entradas, pregunta por mí y estaré encantado de saludarte.
José A. Zamorano
Asesor de Presidencia.
(Cinisme pressupostari)
(El rally de la vergonya)
Clar… (resposta)
Així doncs, jo ho veig al contrari: eixos nens i nenes que tu dius no moriran per la suspensió del Dakar; moriran per tot allò que representa.
Una abraçada,
Didac
PD: malgrat tot, he llegit que la caravana solidària sí que partirà cap a l’Àfrica, de la qual cosa me n’alegre d’allò més -malgrat estar radicalment en contra de la política de “caritat” dels països desenvolupats: “donem uns dinerts, i ens llavem la consciència”.
(El rally de la vergonya)
Salut!
(El rally de la vergonya)
ànim i endavant!
(L’emblemàtic Benicadell)
(L’escola i la tardor)
Si no, felicitacions igualment pel teu bloc. Salut a rebentar.
(L’escola i la tardor)
I això de culpabilitzar Stalin dels mals del comunisme, tot i que va tenir efecte en el seu moment, avui ja no s’aguanta. Una cosa és el tirà embogit, que arriba a un nivell màxim de destrucció de vides humanes, i l’altra el sistema que ha creat aquest tirà. Ja el propi Lenin va donar l’ordre d’executar un 10% aleatori dels habitants dels pobles en zones no afectes al comunisme, i el propi drama del Holodomor a Ucraïna és un dels genocidis més bèsties de la història.
Crec que un dels problemes que tenim als Països Catalans, herència del franquisme, és creure que el món té dues vies, que una és la franquista i l’altra és l’antifranquista. I que tot el que Franco odiava ha d’anar, per tant, junt. I per tant, catalanisme, democràcia i comunisme van junts. Això no s’aguanta per enlloc. Franco simplement odiava moltes coses, però que entre elles poden ser oli i aigua. Necessitem, a nivell de política de base, treure’ns el llast de l’antifranquisme i mirar al món amb ulls sense prejudicis. Entendre qui ha promocionat més nous estats al món i jugar les cartes adequades per assolir la llibertat.
(Victims of comunism)
No he entrat en cap valoració personal pel que fa a un sistema o altre sinó a la seua natura teòrica. Que el comunisme tinga una raó de ser, uns principis, uns fonaments determinats… no significa que la seua implantació haja estat coherent amb aquests. En cap moment he dit que “el comunisme és bo” tal i com tu ho expresses. Allò que no pots negar es que el marxisme, comunisme, socialisme… no tingueren com a principi teòric l’alliberament, l’emancipació i la justícia social. I, per si tens algun dubte, no em considere “comunista” ni, per descomptat, milite en cap partit. D’altra banda, he citat l’Stalin com a element més representatiu de la repressió soviètica però més endavant he parlat de les atrocitats comeses en “nom del comunisme”, independentment de qui les dugués a terme.
Malgrat tot, el meu escrit no pretenia cap mena d’anàlisi política; tan sols tractava d’assenyalar allò que, al meu entendre, és un error conceptual: el comunisme no va matar els txecs de la Primavera de Praga. Pense que associar una cosa amb l’altra és, senzillament, tergiversar conceptes. Potser pensaràs que file massa prim. D’acord. Però insiteix: si ens posem a comparar, no hi ha comparació possible amb les atrocitats comeses pel capitalisme. D’Hiroshima, a Guatemala; d’Irak, a Vietnam; de Palestina a Guantánamo; de l’era colonial a les multinacionals que devoren l’Àfrica i sudamerica. Caldria, doncs, fer un “memorial” que recordara les víctimes del capitalisme? Pense que la magnífica escultura haguera estat més encertada sense paraules o, en tot cas, havent-la dedicat, tal i com he dit, a les víctimes de qualsevol totalitarisme.
En qualsevol cas, t’agraesc el comentari de tot cor. Fins aviat!
Quina enveja! Aprofita molt el viatge!! I pensa que si la gent no et deixa comentaris… és simplement perquè es queden sense paraules!!
Una abraçada!
Praga (i II)
Una forta abraçada amic,
Xavi
Sònica (i III)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ostres… sembla que tots plegats ens posem nostàlgics. Revisant vells escrits, revisant-nos a nosaltres mateixos de pas…
És un plaer llegir-te, Didac, com sempre. He vist que durant la meva absència del món cibernètic tu t’has posat les piles! A veure si agafo el ritme!!
un petó,
Tate