TocDeQueda

Més enllà dels objectius curriculars d’etapa que l’alumnat de primària ha d’haver assolit abans de començar l’ESO, els mestres hauríem de vetllar per l’assoliment d’una altra mena d’objectius generals que, malgrat no tenir cap valor acadèmic, són molt més rellevants des d’un punt de vista vital. Així, un dels objectius cabdals de la meua pedagogia és aconseguir que els i les alumnes, quan siguen majors, recorden l’escola amb enyorança, com una etapa alegre i fantàstica de la seua vida. Eixa és, a grans trets, la meua missió com a mestre de l’escola pública. I no cal dir que, per tal d’assolir-la, és necessari anar més enllà dels llibres de text, els deures i les interminables –i avorrides– sessions de correcció a l’aula. Els mestres no som gestors de continguts curriculars, ni les escoles fàbriques d’ensenyament. Nosaltres no ensenyem objectius: ensenyem vida.

Tota una vida a l’escola
És aquest argument el que m’empeny a pensar activitats diferents per trencar la rutina acadèmica que, massa sovint, s’acomoda pels corredors d’alguns col·legis i instituts. Això, i pensar la realitat escolar des del punt de vista dels alumnes: estic convençut que si algun mestre, quan era menut, m’hagués proposat de quedar-me a dormir a l’escola l’última nit del curs, hagués fet la mateixa cara d’emoció que van fer els alumnes de 6è del CEIP Covalta quan els vaig dir això mateix. Després de tota una vida a l’escola, era el moment d’acomiadar-se dels mestres que els han vist créixer. Però també dels passadissos, del pati, de les aules… que els han acollit durant l’entranyable travessia de la primera joventut. A l’escola han passat més temps que a cap altre lloc; fins i tot, més que a casa. I això bé mereix un adéu especial que els permeta de recordar els moments viscuts amb intimitat, amb la tranquil·litat que permet la nit.

Un edifici diferent
“No sembla l’escola”, em va dir un alumne, mentre passejàvem en silenci pel pati quan es feia fosc. Certament: alliberada de la cridòria de la xicalla i del sol imponent que sempre l’il·lumina, no sembla el mateix edifici. Dins, la quietud i els passadissos buits, són encara més desconcertants i afegeixen un punt de misteri. La imatge és colpidora; de sobte, un lloc tan familiar es transforma; talment com un rèptil: sembla que canvie la pell. I amb la complicitat d’una escola en silenci, iniciàrem un recorregut ben especial.

Un passeig pel passat
Vaig demanar els i les alumnes que triaren un lloc aïllat i tranquil de l’edifici per pensar un moment viscut, una anècdota que recordaren amb intensitat. Cinc minuts després, tots ens trobàrem a les escales per tal de compartir un tomb per la memòria de cadascú i ens disposarem a seguir un company en silenci fins al punt exacte de l’espai on va ocórrer aquell passatge de la seua vida. Un cop hi érem, l’explicava, transportant-nos en el temps a aquell precís moment. Després, un altre amic o amiga ens conduïa cap a un nou indret: de la cuina a la classe de música; d’un racó del patí, a l’aula on feren 2n. Els alumnes escoltaven amb atenció i, de seguida, apareixia el “És veritat; ara me’n recorde!”. I completaven aquell instant: una mateixa situació explicada des de diferents punts de vista. L’imaginari col·lectiu de la classe: records que han forjat per sempre més la seua amistat.

El secret: un passeig pel futur
La nit tenia sorpreses, com no podia ser d’altra manera. Una visita inesperada dels mestres; “patrulles” que es buscaven per dins de l’escola, amb l’única llum de les llanternes; un joc d’amagar-se per parelles on jo mateix feia de caçador nocturn;… Però cap d’aquestes activitats superava l’emoció d’amagar un tresor amb les nostres paraules; una caixa que contenia el nostre futur. Els vaig invitar a fer un pronòstic: “Qui sereu d’ací cinc anys?”. Amb aquesta premissa els alumnes es posaren a escriure com si els anés la vida, concentrats com mai abans no els havia vist. Després, guardàrem els escrits a la caixa, juntament amb una fotografia presa eixe mateix dia i, ben entrada la nit, férem cap al pati, tot cercant un lloc per soterrar-la i poder amagar el nostre futur. Una discreta marca gravada a la paret, els orientarà per trobar-lo d’ací cinc anys. I arribat eixe moment, podran llegir l’escrit que els vaig dedicar amb molta estima: …I si ara podeu llegir aquestes paraules, vol dir que encara sou una classe, que encara us estimeu, que heu tornat per retrobar-vos i retrobar el vostre secret. Us envie un bes molt gran des del passat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!