I al minut 78 em vaig posar a plorar. Feia només un minut que em tapava la cara amb la bufanda mentre començava a desesperar-me. Però una passada de Larsson va donar peu a una internada d’Etoo i la piloteta va acabar escolant-se entre el pal i Almunia. Vaig saltar cridant, els ulls se’m van omplir de llàgrimes i, en plena borratxera d’eufòria, em vaig abraçar amb mitja grada del sector B1 de Saint Denis. Va ser entre càntics, salts i abraçades que vaig veure marcar a Belletti i com com el Barça es convertia en el campió d’Europa.
Crec que encara no he aconseguit digerir correctament tot el viscut. Després de dos dies dormint només cinc hores -dues hores la nit de dimarts a dimecres i tres més la passada- i de viure un dia d’agafa un cotxe, agafa un avió, agafa un tren, agafa un metro, camina pel Sena, agafa un tren, camina, agafa un tren, agafa un avió i agafa un cotxe… tinc les dues neurones que em queden força cansades.
El que si sé és que quan he vist les imatges per la tele i quan he escoltat els talls de les retransmissions radiofòniques se m’han posat els pèls de punta i se m’han humitejat els ulls. Em sento incapaç d’explicar el perquè a tots aquells que diuen que no ho entenen. Pitjor per ells. Els sentiments i les passions no poden explicar-se només es poden viure i compartir i, per molt patètic que els pugui semblar a alguns, ahir vaig deixar anar molta passió i molts sentiments. Jo i vint-i-una mil persones més. I uns quants centenars de milers que ho van patir des de casa, a la taula d’un bar o davant d’una pantalla a la plaça del poble.
Avui només tinc això: molt cansament, molta felicitat i un pessigolleig que encara em recorre tot el cos cada cop que se m’apareix alguna imatge de les viscudes ahir. Per demà deixo la crònica d’un viatge fantàstic marcat, entre altres coses, per un ampolla de xampany Pommery. El dimecres 17 de maig vaig viure un somni, avui dia 18 necessito vuit horetes per dormir. Visca el Barça.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enhorabona. Us el mereixíeu.
Que descansis! Tinc ganes de llegir demà la teva crònica!
Va ésser engegar la radio i marcar Etoo instantaneament.
Arribar a casa i marcar Belletti.
Punt i final, s’estira el camal.
T´entenc perfectament!!!! Jo vaig plorar com un nen a l´acabar el partit. Et venen al cap moltes coses i les emocions son molt fortes, tot plegat peta en forma de llàgrimes. Devant meu a la grada de Saint Denis hi havia dos senyors grans, entre 60 i 70 anys que en acabar el partit es van fondre en una l`larga abraçada plorant com nens. El Barça és això, ens l´estimem, és part de nosaltres i el vivim.
Igualment que nosaltres, els anglesos eran a l´altre punta de les emocions. En sortir de l´estadi hi havia un seguidor de l´Arsenal que em cara desenqueixada es dedicava a felicitar un per un a tot culer que es cruava amb ell. Li vaig veure la cara i vaig saber perfectament com es trobava, nosaltres també ho hem passat. Ens vem creuar la mirada i ens vem fondre en una llarga abraçada plorant tots dos. Per mi, el millor moment de la final amb diferència!!!!! No sé quant va durar, mig minut? dos minuts? no ho sé, ens vem desitjar bona sort i cada un va seguir el seu camí.
A la 1:00h de la matinada ja era al cotxe i a les 9:00h del matí a la feina. Avui encara estic trencat, però amb una felicitat que em surt de dins que només havia viscut abans un altre cop, ara fa 14 anys……..