Diari d'un Culer

Els diners no compren la felicitat. Però els diners -en el meu cas estalviats en diverses feines precàries- et porten a Stanford Bridge o a San Siro on Ronaldinho t’ofereix la felicitat en directe. Un gol del Barça contra el Chelsea o el Milà són càpsules de felicitat concentrada d’una intensitat sublim. Una victòria a San Siro és un ‘jo hi era’: tres paraules que porten un record i et posen la pell de gallina.

Ciutat lletja. Bulgari, Vercace, Armani, Dior… tot empaquetat en edificis bruts i grisos en mig d’un mapa caòtic de trànsit ingovernable. Italians i italianes amb pentinats engominats es passegen amunt i avall del Duomo lluint ulleres de sol model Quiero ser como Beckham en mig de marabunta culer que, entre cervesa i cervesa, okupa la plaça amb càntics, bufandes, banderes i bengales. Molts milanistes llueixen els seus colors pel centre. Tants que un diria que als tifossi italians els donen festa a la feina el dies de partit. El divertimento blaugrana del dia és rodejar a les italianes maques que passen per la plaça. Alguna mà s’escapa per tocar algun culet i les noies corren i riuen. Un culer diu que forma part de la venjança catalana per les tropes d’italians plastes i sobons que invaeixen les discoteques de casa nostra i assalten a les pubilles. Tot plegat un ritual prou masclista.

Embotits en un tramvia de línia 16 anem cap a San Siro. "Boti, boti, boti madridista (o milanista, o espanyol) qui no boti" i el tramvia sembla que hagi de descarrilar en qualsevol moment. Aguanta i ens porta fins a la curva blava del camp; nosaltres hem de buscar la verda. Caminem en mig d’una marea rossoneri amb alguna gent amb mala pinta (ulleres Dolce Gabanna, això que no falti) però no hi ha cap problema i fins i tot ens aturem a fer un avituallament: entrepà de botifarra estranya, una cervesa gran i xino-xano donem la volta a l’estadi fins a la nostra porta. A les caravanes de begudes i menjar del davant hi ha culers cantant. Un parell de birres més abans d’entrar.

San Siro és precios. Imponent. L’arquitecte va tenir la idea de construir unes inacabables rampes de cargol per cansar als afeccionats rivals. Donem no sé quantes voltes per la rampa i arribem a la grada marejats (potser per la rampa, potser per la cervesa). Cua inhumana als lavabos per descarregar l’excés de líquid i un company és queixa a la seguretat milanesa perquè "aquests italians no han calculat el nombre de cazzos (tites, per dir-ho suau) catalanis que han de pixar".

Trobem un lloc. Els milanistes fan un tiffo (mosaic) impressionant i responem els catalans amb un fotimer de bengales de les que estan prohibides però creen un ambient espectacular. Saltar, cridar, pujar-se a la cadira, lamenta-se, moure la bufanda… el ritual de cada gran partit amb un instant gloriós quan Ronaldinho crea i Guily la clava. A Trainspoting, Renton explica que l’heroïna és un orgasme multiplicat a l’infinit. Per a un yonkie del futbol, viure un gol de Champions a San Siro és droga de la dura. Eufòria fins al final mirant de reüll al rellotge tot esperant el xiulet de l’arbitre.

El viatge de tornada és inhumà. Amb el baixon post partit ens tenen tancats a l’estadi més d’una hora i al sortir quedem atrapats a una caravana camí de l’aeroport. Es molt tard quan em poso al llit escoltant la repetició del programa de’n Basté. A dormir que el somni de Paris ja és molt a prop.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!