Diari d'un Culer

Sense gaire veu, amb el fred als ossos per culpa de l’aigua-neu britànica, amb les cames fetes pols i amb un somriure d’orella a orella com si m’acabes de tirar a la Britney Spears. Així he tornat de Londres. I, sí senyor, al final vaig poder entrar al camp i veure en directe com en Messi es repassava a tot l’equip de l’infame traductor Mourinho.

Com que hi ha masses coses a explicar faré com Jack l’esbudellador i aniré per parts.

OBJECTIU: ENTRAR A STANFORD BRIDGE

El dimarts a la tarda vam posar en marxa l’operatiu entrar a Stamford Bridge. Vam obrir diverses vies i, finalment ens vam trobar dimecres fent un marcatge a l’home -ni Thuram en els seus millors dies- al paio que podia aconseguir-nos l’accés al camp. Al final va ser un èxit. No entraré en detalls però només dir-vos que, evidentment, no vam pagar ni 300, ni 400, ni 500 euros o les barbaritats que demanaven alguns revendes.

El millor: Uns companys que van aconseguir entrar amb unes fotocòpies demostrant que el sector de la copisteria ha evolucionat més que la capacitat d’alguns porters. El pitjor: El periple de les entrades ens va portar fins a l’hotel dels jugadors. El vestíbul estava ple de vips, gent amb molta pasta i pocs socis. Aquesta és la realitat del Chelsea-Barça. Com deia algú a la web de la PB Sense Entrades "Els amics de Laporta van a Londres, els socis no".

AMBIENT MÍTIC

Ja he comentat alguna vegada que m’encanta anar cap els camps de futbol. És un viatge fantàstic. Només agafar el tube que ens portava cap a Chelsea ja vam començar a notar aquell ambient futbolero que em posa la pell de gallina. Bufandes, gorres, samarretes… i els nervis compartits de caminar junts cap a un espectacle irrepetible. Només sortir de l’estació de Fulham ja veiem aquells carrers tallats plens de gent. Escoltàvem els càntics que s’escapaven de dins dels pubs. Les botigues de marxandatge, l’olor de frankfuts, el pessigolleig per tot el cos i l’estomac encongit. I entre les cases pijes del barri de Chelsea va aparèixer Stamford Bridge amb l’hotel i el centre comercial que revesteixen de modernor la façana d’un camp petit -amb aquell encant típic del camps anglesos- on un dels millors equips d’Europa rebia al millor equip del món.

La grada blaugrana va estar fantàstica. Es va animar com mai i sense parar i em va deixar sense veu fins la setmana que ve. Com m’agradaria viure en l’afonia permanent i que el Camp Nou crides així cada nit de futbol. Càntics, salts, emoció… es va estar a l’alçada de l’esdeveniment. 

MESSI 

L’ha vist tot el món i puc aportar poques coses. Seré poc original i diré que no he vist mai res com Messi. Si Ronaldinho és el mag que fa possible l’impossible, Messi és el paio que fa el futbol més fàcil i sublim del planeta. Corre amb la pilota als peus i canvia de direcció quan toca. Una cosa tant senzilla que només està a l’abast dels més grans de la història.

DETALLS

• Que complicat és el dia després a Londres. Llevar-me i haver de substituir les 20 pàgines del Barça de El Mundo Deportivo i el Sport pel Daily Mirror i The Guardian em va deixar amb un mono complicat.
• Aquest cap de setmana penjo les fotos del viatge.
• Fantàstica la columna d’en Basté avui a l’Avui. De les que expliquen la grandesa del Barcelona des del sentiment més íntim i personal i et posen la pell de gallina.
• Setmana perfecta. Henry és el millor i el Shalke 04 va fer fora als pericos.
• Ha mort Zarra. Ens deixa un altre grandíssim jugador.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!