Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
D’aquí a tres hores em sonarà el despertador per anar cap a l’aeroport. No sé perquè cony l’he posat. Dubto que aconsegueixi dormir ni un sol segon. Aquesta nit no tinc un cuc a l’estomac; el que tinc és una festa de tiranosaures rex empastillats fins a les orelles. És la festa Champions i no hi ha res igual.
A cada imatge que ensenyen per la tele i a cada paraula que escolto per la ràdio s’incrementa el meu nerviosisme. Demà aquestes hores només hi ha una cosa segura: estaré fet pols. Hauré passejat per París tot el dia; cantant, saltant, animant, rient, cridant, jugant, patint i gaudint. Hauré begut cervesa i menjat ungles. Tindré son i no podré dormir. M’emportaré dins del cos i en el record centenars d’instants i d’emocions úniques que guardaré tota la vida. I demà, aquestes hores, haurem guanyat o haurem perdut.
Però ningú em treu ja una temporada irrepetible. Quan se’m van omplir els ulls de llàgrimes veient com Ronaldinho marcava el tercer gol al Bernabeu, qui sap si pel fum acomulat al bar o per la imatge de dos madridistes aplaudint al Barça. O aquelles tardes i nits al Camp Nou veient com Etoo marcava 18 gols en 18 partits, descobrint a Messi i babejant amb Ronaldinho. Tot això ja ho tinc.
I sobretot la Champions. Poder viure en directe una remuntada a Stanford Bridge, agafar agulletes als braços de tantes vegades que em vaig posar les mans al cap a Lisboa i cridar fins que se’m va trencar la veu a San Siro veient que, per fí, tornariem a jugar una final.
Demà seré a París a recollir la cirereta. A posar un llacet d’or per tancar un sac ple d’imatges de la temporada 2005-2006. I quan tot hagi acabat, passi el que passi, sabré que el millor de la temporada no és arribar al final sinó haver pogut viure tot el camí.
Falten poques hores per arribar a Ítaca, el viatge ha estat fantàstic.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…que ja tocaria. Des del temps del Robson que no guanyeu res a Europa. I a més llavors va ser la Recopa, un trofeu que ja no existeix.
Com ja he dit al meu blog, tinc bones vibracions. Curiosament l’Arsenal el vaig conèixer en una final de Recopa contra el València (als temps de Kempes ) i va perdre. Esperem que es repeteixi.
Ja hem guanyat i esperem la teva crònica. Jo patia perque em pensava que amb l’emprenyamenta que portaves no tenies entrada. Ja llegirem la alucinació tironostútica de colors balaugrana i espurnes de campió.
PEr cert , el gol sempre el fa l’altre!!