Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
Per guanyar una Champions s’ha de patir. No val pensar-se que ens podem passejar camí de Paris. Hem de suar-ho, passar nervis i valorar el que costa ser el millors d’Europa. Dimecres vaig patir. Molt. Quan Simao es va plantar sol davant de Valdès vaig viure aquella sensació on sembla que tot al teu voltant s’aturi menys la pilota i el jugador rival. Per sort Simao va fallar, el món va continuar girant i nosaltres ja som a semis.
El Benfica ja és història. Ara toca tirar de tòpic i dir que tenim una final avançada contra el Milà. I el tòpic és ben cert. En realitat si guanyem la Champions haurem jugat dues finals avançades -Chelsea i Milà- i la bona a París. Sens dubte ningú no podrà dir-nos que ha estat un camí de roses.
La típica actitud poruga dels culers fa córrer que això del Milà serà molt difícil. I tant que sí! Som a les semifinals de la Champions. Ho torno a escriure perquè em fa il·lusió: semifinals de la Champions. Toca patir de valent, no treure’s del cap el dimarts 18, San Siro, Xevtxenco, Kaká, Maldini, Berlusconi i tota la tropa rossoneri. Un és aficionat del futbol per viure partits d’aquests i no semifinals devaluades. Som el Barça, el millor equip d’Europa i toca demostrar-ho amb els Chelsea i Milà de torn o morir en l’intent.
Demà veurem preus d’entrades i viatges i trencaré la guardiola de les semis. A veure si el senyor RACC es porta bé i puc ser a San Siro. Estic convençut que aquest any guanyarem i vull anar a tots els partits des de vuitens a la final. Si ho aconsegueixo i som campions els meus futurs nets es poden anar preparant per escoltar la història d’aquesta temporada mig milió de vegades com a mínim.
Culers del món ens queden tres partits. Tres nits més de musiqueta de Champions. Tres regals dels bons. A seguir somiant.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt d’acord amb el que dius.
Tanmateix cal recordar que a Milà ens costarà molt, com ja va passar a Londres. El que tenim de bó es que, llevat d’en Xavi i d’en Deco, la resta pot estar a punt per aquest partit. Es tornen a enfrontar dues generacions, es torna a plantejar el canvi generacional devant del mateix equip. L’altre cop el nostre equip va intentar descavalcar el Milan fabulós que va empetitir el Madrid de finals dels 80 amb el ‘Dream Team’ i vam sortir escaldats d’Atenes. Ara toca que els nous cadells desfermin la defensa italiana, vella, encarcarada, però… molt experimentada, no fá un pas sense sentit i els ‘avis’ son massa llestos en aquests moments (que li preguntin al Olympic Lyonnais).
A veure si la feina em permet el caprici o m’he de reservar els dies per Paris, com m’agradaría viure-ho en directe.
Per cert, viure a tercera gradería del estadi comporta moltes nits desagradables, et tiren pedres, escopinades, llaunes i de tot molts dies (el dimecres també), els mossos no fan res (el dimecres ni van treure el cap) com tampoc ho feia la ‘polizia nazional’. Però també gaudeixes de moments sublims, moments impagables on l’afició de l’altre equip es queda esturada sense saber com reaccionar… el dimecres els amics portuguesos varen començar a cantar, per tal de fer la gitza, el típic ‘pasodoble’: " y viiiiva espanhaaaa" fent el canvi del ‘viva’ pel de ‘p**a’… i la gradería va començar a cantar mab ells i ensenyar aquelles pancartes que no volen veure ni la UEFA ni la Comissió Antiviolencia… els nois de Lisboa van quedar muts sense saber que fer, amb cara de no entendre res, i no es va tornar a produir la situació.
I encara ens quedar patir, com a minim, dos dies… quines nits més engrescadores. Que gran es ser culer, quina ilusió tinc amb els nens molts contents l’endemá al saber que vam guanyar, amb la gran donant bots i el petit que no vol treure’s la samarreta amb la que dorm els dies de partit important.
Ánim i sort amb les entrades.
Jaume.