A tall d'invocació

Aprofite el confinament hospitalari (tinc cura del meu pare) per veure, en la 2, un capítol de la sèrie “Il comissario Montalbano”. Es tracta de la versió cinematogràfica que la RAI va fer de les novel·les d’Andrea Camilleri, un autor nascut a Porto Empedocle, a Sicília. El nom del detectiu és un homenatge de l’escriptor a Manuel Vázquez Montalbán. I bé, es tracta d’una cinematografia diferent: paisatges amb mar,  pobles amb un encant especial, personatges amb rostres, gestualitat, vestimenta, costums, menjars… mediterranis. I amb una voluptuositat del viure simpàtica. La sèrie transcorre a Vigata, una població imaginària que, de fet, és la transposició del Porto Empedocle natal de Camilleri. Els assumptes delictius tenen també un altre caire, una altra escenografia, una altra lògica i un resolució diferent del model americà que hem interioritzat com l’únic possible.  Els sons i la música, el ritme fílmic, les cases, la pasta d’espagueti… tot té una aroma diferent, seductora, aire pur, lluminositat intensa.   (n’hi ha més)      

La sèrie em fa pensar com de real ha esdevingut aquella amenaça que prefigurava McLuhan sobre la televisió. Més que mostrar-nos la realitat ens ofereix versions pròpies subministrades en imatges congelades com si foren les úniques possibles. Sobretot la televisió ens lliura estereotips. I aquests són necessaris perquè no podem fer-nos una imatge pròpia, pel nostre compte, de tot. L’energia cognitiva té els seus límits. Però el que és humà és múltiple, i la televisió ens ho fa massa reduït, massa estereotipat. Com deia Jean Baudrillard, la hiperrealitat que crea la televisió relega la resta de la realitat. I més que mostrar el món, l’oculta, l’empobreix. A base de posar en circulació estereotips, substitueix la riquesa de l’univers per unes quantes figures. Aquesta reducció té alguna cosa de totalitarisme.   
  Celebre la sèrie com qui troba un oasi enmig del desert. Però no deixa de ser una prova que confirma el despotisme en què vivim, la violència simbòlica que emana de la televisió i que, a través de les pantalles, penetra en les nostres consciències. I prou! (Açò comença a semblar un miting)