Feia dies que el notava com a distant. No em feia amb ell. Mirava cap a on volia, el meu ull dret. I això em feia nosa. Em neguitejava perquè no sabia ben bé perquè passava això.
Com més temps passava més independència anava agafant, rodava amunt i avall i a dreta i a esquerra seguint una lògica particular i pròpia amb la qual jo no hi estava pas gens d’acord.
La situació va començar a fer-se inaguantable perquè va prendre el costum de mostrar-me coses que jo habitualment no veia, ni ganes que en tenia. Sempre buscava allò que sabia que em podia molestar, com quan es mirava fixament la gent amb què ens creuàvem pel carrer amb un aire pinxo i perdonavides que em feia sentir-me fatal atesa la meua natural timidesa. Tenia una especial delectació en escorcollar aquelles coses més poc agraciades dels altres, primer s’acontentava amb el físic: els pèls que li eixien pel nas a algun cinquantí, les dents ennegrides i plenes de carral d’algun fumador empedreït, els cossos flonjos i suats dels jubilats alemanys. Després va començar a fixar-se en altres, diguem-ne defectes de les persones, centrava la seua atenció en els coixos, mancs, contrafets, geperuts i sobretot tenia una dèria malaltissa en observar els guerxos. La qual cosa en va posar en més d’un compromís, no cal que us diga com són aquestes persones de filprimades.
Però quan ja em va posar histèric és quan va decidir de llegir el pensament de la gent. Li vaig, fins i tot, suplicar:-Fes el favor!, deixa la gent en pau, no cal que ho mostres tot! Ell, però, a la seua. I jo a patir com no podeu imaginar-vos. Perquè una cosa és pensar que a aquest segur que no li caic massa bé, i una altra de molt diferent és constatar a quin grau de mala llet arriba la gent judicant el proïsme. És una cosa absolutament salvatge i descompensada. Aclaparant. I que em va fer trencar alguna de les més velles amistats.
Com podia haver estat amic tant de temps del Jaume?, marededéu! I ell, també, no sé per què em venia a buscar tant si pensava això de mi? I, l’Enric, tu!? Amb les coses que havia fet per ell i el desgraciat només se n’aprofitava i em denigrava d’una manera que em feia oix. No vaig poder fer front a aquesta situació, la de la traició dels amics, i vaig deixar de relacionar-m’hi. No sabia ja com aturar-lo, al meu ull dret.
El pitjor de tot era conéixer el que hi pensaven les dones. No em vaig saber avenir i vaig fer esforços sobrehumans per evitar qualsevol contacte visual amb elles per tal d’evitar que el meu maleït ull no em digués res del que pensaven de mi, la qual cosa, atés els girons de cara i coll que havia de fer, em van donar fama de misògin paranoic. Però què voleu? Era millor això, molt millor, que fer front als seus retrets mentals. I això que a primeries vaig voler intentar una mena de comunicació telepàtica tot fent una empatia positiva amb les dones amb què creuava una mirada, però ell, l’ull infame, amb eixe mirar fix de dalt a baix, ho va llançar tot a fer punyetes perquè indefectiblement les dones començaven a blasmar de mi:
-Però, què fa aquest? Què mirarà tan fixament? Serà brut? Agg! Quin fàstic!
A partir d’eixe moment començaven els exabruptes, i les consideracions sobre el meu físic, i sobre el meu tarannà, i havia d’eixir d’allà on estigués com un esperitat. I extremadament dolgut perquè jo no m’hi fixava, o millor dit no m’hi fixava conscientment, en aquelles coses que pensaven les dones. Era ell.
Quan pitjor autoestima tenia van vindre a casa els meus pares. En eixe moment en el qual necessitava tan de conhort i quan en arribar els pares pensava que tindria algun tipus d’ajut, encara em van afonar més. I això ja va ser mortal. No vullgau saber mai què pensen exactament els vostres pares de vosaltres. Va ser duríssim. No us podeu fer una idea del grau de crueltat amb el qual arriben a judicar-vos. Sempre havia escoltat a dir que els fills, a la pubertat, són implacables amb els pares i que no troben res ben fet per ells, però si sabereu ben bé què pensen els pares… I no és, com és obvi, un problema hormonal com el dels joves, no! És el que pensen en realitat. De la seua boca no eixien retrets però del seu pensament…Van acabar per coronar-me, tu!La primera va ser la mare:-Ai! Quina llàstima de fill –pensava- tota la vida sacrificant-nos, son pare i jo, i que n’hem tret, un gos maniós, que no vol ningú i que no podrà mai trobar una xica com cal. I el mal és que quan ja no estiguem nosaltres no sé què serà d’ell, senyor!I mon pare? Aquest encara era més fi:-Jo no sé si aquest gànguil serà fill meu, perquè en la nostra família no ha hagut mai ningú tan transtornat com aquest. I ara que li ha pegat per pegar-li voltes als ulls… Com podia fer-los comprendre que açò de l’ull no era una cosa voluntària, que era el meu ull dret qui feia allò que volia i com volia i que ja no tenia cap poder de decissió sobre ell. De tota manera, i a banda de l’ull, les consideracions dels pares eren d’una crueltat que no em mereixia pas.
Si penseu que la situació ja no podia empitjorar-se s’equivoqueu. Encara va anar a més. Perquè aquest ull miserable, en el procés cap a la independència, va començar a escorcollar també els meus pensaments. Tot va passar un dia mentre m’afaitava que el vaig vore que em mirava de cua d’ull i vaig saber de seguida que em trauria tots els meus pensaments més íntims. Vaig intentar de no perdre els nervis i ser dialogant i comprensiu amb ell, tenir un detall, al remat me l’estimava com a cosa meua i li vaig començar a donar explicacions fil per randa de tots els seues retrets. Fins i tot quan tocava en el més viu i es burlava del meu apassionat amor per la Júlia Otero:-No crec que això t’importe massa però, què vols, tampoc crec que siga una cosa tan estranya. Tots tenim somnis eròtics i jo, des que la veig cada dia a la TV3, amb eixa veu punyent i saberuda, amb eixa melena rossa i eixos ulls blaus que enamoren, amb eixa desinvoltura mediàtica que vaig quedar captivat… Bé, sí, me n’he comprat totes les revistes en què hi surt i me les llegeixc una i altra volta, però això no té res d’especial, també em vaig llegir totes les obres de Fuster quan era jove i això no fa res, pense, no? Sí, sí, li he escrit alguna carta d’admiració, però això és una cosa corrent en les persones famoses… Ja t’he dit que no és cosa teua, ja està bé, no? Deixa-ho estar, prou! La situació va arribar a ser irresistible, no podia més. Vaig deixar també de mirar-me a l’espill per por que em mirés i no gosava ni tan sols d’acostar-me als vidres de les finestres. Eixia de casa sense ni mudar-me, ni rentar-me la cara, ni pentinar-me. Notava, era evident, que la meua vida anava arruïnant-se i em sentia posseït per aquell ull abjecte.
Un dia que m’estava dutxant, en passar-me la mà per la cara vaig notar una cosa viscosa que se m’hi havia quedat enganxada. Vaig mirar espantat i allí estava ell, el meu ull dret, que havia decidit definitivament independitzar-se i em mirava sorneguer des del bell mig del palmell de la meua mà. No ho vaig poder soportar i amb una d’eixes decisions ràpides de reflexos vaig estampar la mà contra la paret i el vaig matxucar. Abans tort que conviure amb un ull independent i traïdor. Vaig respirar profundament i em vaig relaxar com aquell que es lleva un fort pesar del damunt. Vaig acabar de dutxar-me, em vaig afaitar i fer la toaleta content i feliç i vaig eixir de casa amb una sensació nova i esplendorosa. Vaig anar a cal Cinto a fer-me el café curt de cada matí. I un croissant de manteca. Quan millor em sentia, vaig notar esparverat els esforços del meu ull esquerre per fixar-se, sense obeir les meues ordres, en una colla de xiques joves que reien al fons del local. Hi vaig eixir com un endimoniat.
Ara no hi veig de cap ull però tinc la sensació del deure acomplit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!