“Aquesta voluntat de conciliació, derivada d’una determinació per ser entesos pel conjunt de la societat i avançar en la construcció nacional del poble valencià, ens ha de conduir a avançar en l’assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada, com a símbol privatiu”
Renúncia (i oblit).
La ponència política que el Bloc debatrà en el seu proper congrés nacional aposta obertament per acollir com a pròpia, i per a tot el país, la senyera amb blau. Una renúncia encoberta de les quatre barres per tal d’abastar el centre polític i vendre’s com un partit moderat de cara a unes eleccions que pinten magres.
Les banderes no són més que draps adornats. Tanmateix, són una metàfora de conviccions i maneres d’entendre el nostre país, el nostre món. L’esquerra i el nacionalisme al País Valencià duu anys i anys de derrotes però també de lluites. Som el que som perquè ens hem negat a ser com ells volien que fórem. Som el resultat de no renunciar, de no callar, d’eixir al carrer, de contradir les majories electorals, d’estimar la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país, per molt petit que siga.
L’estratègia electoral del Bloc, on tinc bons amics i coneguts, senzillament m’entristeix. No dubte que tinga una explicació política, de rèdit electoral, però no la compartesc. Hem sembla un viratge innecessari i decebedor. Volem traçar un camí de renúncies per tindre vots prestats? Fa uns mesos els militants del PSPV ens van sorprendre i es van oposar amb rotunditat a esborrar eixe PV (que pràcticament no utilitzen) de les seues sigles. El darrer cap de setmana de febrer els simpatitzants del Bloc tindran l’oportunitat de rectificar la proposta de la seua direcció. Veure’m què passa. A ells una petita reflexió.
Si el País Valencià sobreviu com a tal és, precisament, per tota aquella gent que després d’anys d’anys de derrotes, continua cada dia capficada en la utopia. I encara diria més, i em disculparà Partal que li manlleve les seues paraules; continuarem demà i demà passat i l’altre… Fins que el record d’Almansa no reste sinó en els llibres d’història i en les cançons i deixe de condicionar per sempre més el nostre viure. Fins aleshores i per damunt de les diferències del dia a dia, ací estem i ací estarem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però renúnciar a fer país per una senyera més o menys coronada és molt més pitjor.
Ara hauriem de tindre prioritats molt més importants de primer ordre, com per a torbar-se en brossetes simbòliques.
Qualsevòl país per a tindre uns o altres simbols de més o de menys sempre s’està a temps si s’aconsegueix abans ser país.
aquest “to be or not to be” que tenen amb la simbologia i el nom del nostre país els du a perdre molts vots, sobretot de persones desenganyades políticament en l’etapa de la transició.
Roger
PEL PAISATGE DEL PAÍS VALENCIÀ
No trobe que al PV ningú estiga com per donar lliçons així que primer veurem si funciona i és genial o si no i tan sols és una errada més. Però hi ha una cosa clara, el PV es mor sense valencianisme polític i ara per ara això vol dir votar Bloc i NO PSPV-PSOE, que és qui incomprensiblement s’ha endut el vot nacionalista de sempre. Ara, em fa personalment gràcia l’estratègia? Doncs no.
Salut!
Per la única raó que no és pot renúnciar a la senyera de la Generalitat Valenciana sense la franja coronada blava, és per què fer-ho així seria tant com si els espanyols acceptaren la bandera espanyola amb l’aguila imperial.
Això de marcar els temps sembla que al Principat i amb el comandament de la Generalitat de d’alt, ho sabia portar molt bé en Jordi Pujol, i sabia dur endavant quan l’assumpte ja estava prou madurat per apretar i quan estava molt verd i n’hi havia que afruixar un poc, amb l’ara toca i ara no toca i així s’anava obrint camí, sense precipitacions ermes.
Però tot plegat per què Jordi Pujol era amatent d’un Estat Propi i de la catalanitat i sabia conduir-se, que un poc més i ja hi haurien seleccions nacionals pròpies.
Tal vegada per què encara que reconeix el dret d’autodeterminació, no era gaire independentista i radical.
Però tot s’ha de dir, arran d’una política catalanista-espanyolista cada vegada més esbiaixada alhora, on només la pretensió de convergir amb l’espanyola, restava cada vegada més aufegada i perdent pistonada sota la seva sola.
I pot ser al País Valencià toque fer altres qüestions prioritàries per deixar les secundàries en darrer lloc.