David Minoves

Aquests dies arriba a Catalunya una delegació dels Consells i Governs
Regionals Autònoms i dels Governs Territorials i Alcaldies de la Costa
Carib de Nicaragua. Aquesta visita coincidirà amb la presentació al
Parlament de Catalunya del Document d?Estratègia de País Prioritari de
la Cooperació Catalana a Nicaragua, on s’estableix amb tota claredat la
Costa Carib d?aquest país com l?àrea geogràfica on s?hauran de
concentrar bona part dels nostres esforços de cooperació.

Aquesta tria no és casual. El Carib de Nicaragua es caracteritza per la
presència històrica d?un conjunt de pobles originaris (Mískitu,
Sumo-Mayangna, Rama) i afro-descendents (Kriol, Garífuna) amb llengües
i institucions socials pròpies, una realitat multitnica i pluricultural
reconeguda per l?Estatut d?Autonomia d?aquestes regions des de 1987. La
Regió Autònoma de l?Atlàntic Nord (RAAN) i la Regió Autònoma de
l?Atlàntic Sud (RAAS) al Carib nicaragüenc són les úniques dues regions
de tot l?istme Centreamericà que compten amb governs autònoms
reconeguts per un Estatut d?Autonomia, i amb institucions de govern
local pròpies, com ara els Governs Territorials i Comunitaris,
reconeguts des de 2003.
De fet, la Costa Carib de Nicaragua ha estat històricament el territori
més oblidat dels diferents governs del país i ha viscut aïllada
respecte Managua. Aquesta separació geogràfica i una composició ètnica
molt diferent han creat un sentiment identitari propi, però alhora
multiètnic. De fet, els habitants de la RAAN i la RAAS se senten
costeños abans que nicaragüencs i, alhora, se senten de la seva
comunitat: creol, garifuna, miskito, rama, ulwa o suma.

Els
pobles originaris i afro-descendents de la Costa Carib nicaragüenca fa
molts anys que treballen en la consolidació de la seva autonomia,
l?enfortiment de les seves institucions d?autogovern i el reconeixement
de la propietat dels territoris que ancestralment han ocupat i
gestionat de forma comunitària, un dret que va ser reclamat i reconegut
per la Corte Interamericana de Drets Humans en la històrica sentència
de l?any 2003 sobre el cas de la comunitat Mayangna d?Awas Tingni. Per
aquesta raó, tot i que la complexitat de la realitat multiètnica i els
reptes de desenvolupament de la Costa Carib de Nicaragua no són
comparables amb la realitat de Catalunya, des de la Cooperació Catalana
estem acompanyant els processos de consolidació de las autonomies de la
RAAN i la RAAS.

En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya
en col·laboració amb el Programa de Nacions Unides per al
Desenvolupament (PNUD) ha donat suport des de l?any 2007 al programa
?Pana Laka?, que en llengua mískita vol dir Amistat. El programa Pana
Laka està enfocat al recolzament de dues institucions que es consideren
claus pel desenvolupament de l?autonomia d?aquestes regions, els
Governs Territorials i Comunitaris, per una banda, i els Consells
Regionals Autonòmics, per una altra. Els Governs Territorials i
Comunitaris són les autoritats locals dels territoris dels pobles
indígenes i afro-descendents d?aquestes regions. Uns territoris que
encara estan en vies de ser reconeguts legalment, a través dels
processos de demarcació i titulació que marca la llei. Els Consells
Regionals Autonòmics són els braços legislatius del sistema de govern
autonòmic, i tenen com a una de les seves funcions principals la
creació de normes i la definició de polítiques pel desenvolupament de
la Costa Carib.

Però la cooperació entre Catalunya i la Costa
Carib de Nicaragua no es limita als vincles entre els nostres governs
autonòmics. Hi ha un ampli ventall d?actors institucionals i de la
societat civil catalana implicats en actuacions de cooperació a la RAAN
i la RAAS. Així, els ajuntaments de Vilafranca del Penedès, Sant Pere
de Ribes i La Fatarella, tots tres agermanats amb la ciutat de Bilwi, a
la RAAN, han donat suport a la reconstrucció d?habitatges destruïts pel
pas de l?huracà Fèlix l?any 2007. Per la seva banda, la Universitat de
Girona està col·laborant amb la Universitat de les Regions Autònomes de
la Costa Carib Nicaragüenca (URACCAN) en la realització d?un postgrau
per enfortir les capacitats de docència universitària. I de la mateixa
manera, la Comunitat Terapèutica del Maresme amb el suport de la
Diputació de Barcelona ha recolzat la creació i la posada en
funcionament del Centre d?Atenció Psicosocial a Bluefields, capital de
la RAAS, i ciutat agermanada amb Girona.

Nicaragua és un dels
països llatinoamericans que rep més suport, en termes relatius, de la
comunitat internacional de donants. També des de Catalunya. Des dels
anys vuitanta, moment en que Nicaragua patia el bloqueig comercial dels
EEUU, els països europeus hi van concentrar bona part de la seva
cooperació, fins al punt de convertir-lo en un dels països de renda
mitja més dependents d?aquests fluxos. Però tot i aquest esforç
internacional, Nicaragua continua sent el segon país més pobre
d?Amèrica Llatina. Segons dades oficials, prop del 76% de la població
viu en una situació de pobresa i prop del 4%0 ho fa en situació
d?extrema pobresa. Aquesta situació encara és més acusada entre la
població rural i la que viu a la Costa Carib.

Avui, 30 anys
després que la revolució del FSLN acabés amb el sistema dictatorial, la
democràcia presenta dèficits importants a Nicaragua tant pel que fa al
ple reconeixement de la ciutadania al conjunt de la població com en
l?exercici efectiu dels drets dels que són subjectes. Pel que fa a
l?exercici dels drets polítics, les limitacions que existeixen a la
concurrència electoral i la recent il·legalització de dos partits
polítics suposa traves importants a la consolidació democràtica. Una
situació que s’ha vist agreujada amb la persecució per part del Govern
de Daniel Ortega de bona part de les ONG que treballen en el territori
nicaragüenc.

Després del pas de l’huracà Fèlix l’any 2007,
bona part de la ciutadania de la Costa Carib afectada pel desastre
natural va reclamar una major atenció del govern a l’hora de fixar les
seves prioritats de desenvolupament. Dos anys després, la situació no
ha millorat el que caldria i això ha generat una gran insatisfacció
popular. Bona mostra d’això fou la recent declaració d’independència
que van proclamar representants de 360 comunitats miskites reunides a
Bilwi, capital de la RAAN, mentre amenaçaven en crear un exèrcit de la
Moskitia, conformat per ex-combatents de la resistència indígena dels
anys 80. Una declaració que va causar una forta divisió dins de Yapti
Tasba Masraka Nanih Aslatakanka (YATAMA), la principal organització
política del territori. Una crisi que de ben segur, marcarà la
precampanya electoral dels propers comicis regionals a la RAAN i a la
RAAS previstos per a 2010.

Davant d’aquesta situació, la
Cooperació Catalana ha de centrar més que mai la seva actuació a
enfortir la governabilitat democràtica i les institucions d’autogovern
de la Costa Carib amb el PNUD, perquè els representants dels pobles
Mískitu, Sumo-Mayangna, Rama, Kriol i Garífuna tinguin la capacitat de
liderar el seu propi model de desenvolupament mitjançant el diàleg i la
negociació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!