Resulta evident que la tendència de l’actual executiva nacional ha estat, de fa temps, obviar el caràcter assembleari del nostre partit amb l’excusa estratègica. Doncs bé, resulta que ha quedat palesa la limitada capacitat estratègica de la direcció del partit.
Ho exemplificaré:
Ahir va ser notícia que ERC es va quedar sola al Congrés espanyol defensant el dret dels esportistes catalans a no participar a les seleccions espanyoles. La meva estupefacció és indescriptible, ja que plantejar, seriosament, una proposta d’aquestes dimensions tan sols implica una cosa: volem seguir a Espanya i ens hi volem sentir còmodes.
No tinc cap mena de dubte que el “diputat k” i la seva tropa són independentistes fins el moll de l’os, però la imatge que donem, com a partit, és d’un marcat autonomisme. Una còpia descafeïnada de CiU, vaja…
El mateix passa amb la defensa del concert econòmic i amb l’allunyament intencionat de la declaració unilateral de la independència.
Ben poca estratègia sóc capaç de veure-hi, jo, en aquests postulats.
Així, no és d’estranyar que la militància (la mateixa que, fa uns anys, defensava amb vehemència els paperots d’alguns) estigui desencantada i, en ocasions, desorientada.
Un exemple de l’allunyament entre la militància i les “ments pensants” és el segon Govern d’Entesa.
Contràriament a allò a què s’hi havien compromés, en cap moment no es va celebrar un referèndum intern per consultar l’opció de govern. I no era pas tan difícil…
Amb això no dic, que quedi ben clar, que em desagradés pactar amb el PSC i ICV, sinó que no es va tenir en compte l’opinió d’allò que ha fet d’ERC un partit digne i amb un gran potencial: la seva militància, les bases.
Paradoxalment, en cas d’haver comptat amb la participació activa de la militància a l’hora de formar part del govern de la Generalitat, l’animadversió generalitzada contra el “tripartit” hauria quedat ben afeblida, car no hi ha res més fort que la convicció d’una tria honesta i amb voluntat de construcció nacional.
Ni tan sols no vàrem ser capaços de negociar un bon pacte de govern (malgrat que alguns dels què es postulen com a opció de lideratge es vantaven d’haver après la lliçó després del primer Govern d’Entesa).
Així les coses, la sensació d’haver pactat per no res es va anar estenent sense aturador…
Lògicament, hem fet bé moltes coses, al govern, però no hem arrossegat el PSC cap a la lògica independentista. Fins i tot hem donat, manta vegades, la imatge d’haver estat nosaltres els qui ens estàvem autonomitzant…
I de l’estratègia municipal, per diversos motius (fins i tot personals) millor ni en parlo…
Només em faltava conèixer les opinions de Joan Ridao sobre què és o què ha de ser ERC…
Cal, per tot plegat, repensar ERC, i fer-ho a partir de l’opinió majoritària de la militància, tot deixant de banda allò del “amb mi o contra mi” que molts hem patit.
I ara, a més, tot és qüestió de noms…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!