Cucarella

Benvolgut Toni,

Vull exposar aquí algunes idees sobre Esquerra que fa temps que em fan xup-xup al cap, algunes de les quals coincideixen molt amb les que vas expressar al teu apunt La temptació de la moderació. Fa 17 anys que voto Esquerra (amb algunes, molt poques, excepcions) i en vaig ser militant durant 4 anys si no em fallen els números (2003-2007). Vull aportar alguns elements de reflexió, sobretot sobre l’estratègia carodiana d’erosionar la base electoral del PSC per crear un bipartidisme nacional a Catalunya.

Començo pel gran creixement d’Esquerra el 2003. Cal reconèixer-hi diversos factors irrepetibles i prou importants, com la primera no-presència de Pujol a la llista de CiU (més la Catalunya 2003 de Pere Esteve) i l’onada de suport a Carod després del primer linxament mediàtic de la caverna (quan es van destapar les seves converses amb Arnaldo Otegi). Però no hauria estat possible sense el discurs sense ambigüitats que feia en Carod l’any 2003, un discurs que va seduir a la vegada exvotants de Pujol i exvotants socialistes. Us preguntareu d’on ho trec això: doncs de la meva experiència personal, del meu entorn, una experiència que no és estadísticament significativa però que sí que pot ser indicativa dels raonaments idiosincràtics –de la psicologia– de certs tipus de votants. El 2003, pujolistes socialdemòcrates de tota la vida, els que creien en allò de la socialdemocràcia a la sueca (els meus pares sense anar més lluny), van votar Carod, i votants socialistes de tota la vida, de perfil bilingüe, gent que no necessàriament té la llengua o la identitat catalana com a prioritat (la dona d’un amic meu, per exemple), també van passar-se a “l’aire fresc” i les “mans netes” d’Esquerra.

I és aquí on vull parlar de la paradoxa que Carod i companyia no han sabut entendre. Han pensat que l’electorat socialista només se’l podia seduir rebaixant el to del discurs sobiranista. Van interpretar, erròniament crec jo, que el nou vot del 2003 venia principalment de la “desfeta” de CiU (d’aquella profecia del “ja veuràs quan es retiri Pujol, no hi quedarà ni l’apuntador a CiU”) i que a partir d’aquell moment calia seduir els altres (l’electorat socialista). I no, resulta que molts exvotants socialistes, que veien en Carod un nou Josep Pallach, ja s’havien deixat seduir. Alguns d’aquests votants, de manera aparentment paradoxal, el 2003 van preferir Carod a Maragall, però el 2006 van preferir Montilla a Carod.

Deixeu-me que us parli de tres perfils de votant que Esquerra pot seduir. A la meva família he vist com (1) una persona pot votar Narcís Serra i Raventós i ser devota d’en Pallach (però mai del tàndem Felipe-Guerra), després ser pujolista “de tota la vida” i finalment passar-se a Carod, i mantenir-s’hi fidel a Esquerra de moment, perquè ni Mas ni Maragall (ni tampoc Montilla, és clar) han adquirit el suficient pes en l’eix nacional. Aquest seria el “socialdemòcrata en clau nacional”. També he vist (2) el votant de la Iniciativa de Ribó i Vintró que es passa a Esquerra perquè creu que el tàndem Saura-Mayol, amb tots els respectes, no és el tàndem Ribó-Vintró, ni en pes nacional, ni en pes ideològic, ni en capacitat dialèctica. Aquest seria “l’ecosocialista-excomunista en clau nacional”. Finalment, i aquest és el cas que crec que és més rellevant a l’actual fracàs de l’estratègia Carod (assolir el bipartidisme nacional menjant-se l’espai del PSC), he vist (3) el votant de Felipe de tota la vida, i d’Obiols-Nadal (o qui posessin), i de Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, i que quan arriba l’era post-Pujol el 2003 es passa a Carod, aquell polític sincer que ve a dir “prou collonades, Espanya no ens interessa”, el de “parlant la gent s’entén” (en contundent oposició a la caverna mediàtica) i el de les mans netes i “la paraula lliure” (que després, per cert, va cometre l’error de col·locar el seu germà Apel·les, munició desactivadora assegurada). Aquest seria el “socialista que també té butxaca (catalana) i que pot ser fill de la immigració però que li emprenya la catalanofòbia, la practiqui qui la practiqui, perquè se sent català, cosa que en principi no veu renyida amb el sentir-se espanyol”.

Atenció, però: aquest tercer votant va ser seduït pel discurs de Carod del 2003, no pel discurs que Esquerra ha mantingut després, el de l’ambigüitat de ser al govern i “no fer enfadar els socialistes” i el de la responsabilitat mal entesa. La gran paradoxa és que quan Esquerra ha abandonat aquesta claredat expositiva, aquesta radicalitat sobiranista, aquest 2 i 2 fan 4, el votant socialista no consolidat ha fugit. Aquest votant socialista va estar amb Carod (si no votant-lo, mirant-lo amb simpatia) quan va jugar-se la seva carrera política per dialogar amb ETA (de forma ingènua però sincera i amb bona voluntat), i s’escoltava en Carod quan deia “mireu, nois, això d’Espanya és un mal negoci”, i ells pensaven “potser té raó, ja que ho explica de forma tan convincent”. I alguns d’aquests van votar Carod amb l’esperança que pactés amb Maragall, i quan això va passar deien que la jugada els havia sortit rodona (en conec un cas significatiu). Però amb la posterior ambigüitat d’ERC i del mateix Carod, aquest votant socialista ha marxat, i, pels casos que conec, ha votat Montilla el 2006 i (no tan estranyament) Zapatero el 2008, perquè és un votant sensible a la bipolarització i al “que ve el llop”. Ah, i és un votant que va votar sí a l’Estatut, perquè és dels de “és millor això que res”.

És la meva experiència personal, amb la quan vull afegir elements de reflexió al debat. Des del 2003 que estic fascinat per aquest perfil de votant socialista “no del tot identitari” i intento esbrinar per on van els seus raonaments. Els estrategs d’Esquerra es pregunten: “Ara que hem rebaixat el to independentista per no fer trencadissa, resulta que aquest vot socialista que buscàvem fuig. No ho entenc!” I la gran paradoxa és que Esquerra podria mantenir un discurs diàfanament sobiranista i captar igualment part d’aquest vot socialista. Per no parlar del vot socialista catalanista, és clar, persones que senten properes les figures històriques del socialisme català, i que saben que socialistes com Oriol Bohigas i Jaume Sobrequés són independentistes. Aquest és un vot que havia d’anar a caure massivament a mans d’Esquerra quan Diana Garrigosa va estripar el carnet i quan Maragall va marxar, però que no ho ha fet. Per què? La meva visió és que precisament per pèrdua de claredat en el missatge d’Esquerra.

Parlem ara d’un quart perfil de votant, el “votant socialista del cinturó” que escolta els esports a la SER i si llegeix algun diari llegeix El País o El Periódico (i l’Sport). Tot i que potser no és exactament el mateix, em fa pensar en el “perfil Loquillo”, i mai no deixaré de sorprendre’m que un paio tan aparentment espanyol com en Loquillo digués un dia (crec que al programa de l’Albert Om) que li agradaria veure Joan Puigcercós com a President de la Generalitat. I això com és? Puigcercós, com Carod, ha perdut ara gran part del mite que l’acompanyava, però Puigcercós va ser aquell “diputat K”, l’independentista català a Madrid, sol davant del perill, que deia les coses pel seu nom i era capaç de seduir la premsa madrilenya i guanyar el tan mediàtic premi al diputat revelació (2001). I tant a Madrid com a la Catalunya espanyola (per entendre’ns) sovint prefereixen poder dir “aquest paio no és dels nostres però sabem de què va; els de CiU, en canvi, no sabem mai a què juguen i no ens en fiem”. Bé doncs, ara Esquerra s’ha convertit una mica en això, en gent que no sabem a què juguen (encara que hem de suposar que tot són divergències d’estratègia amb un objectiu final comú: una independència no per què sí, sinó útil a la societat, com a solució catalana als problemes catalans, que molts intuïm com a molt més eficient que les no-solucions uniformitzadores que ens donen des de Madrid).

En perspectiva, crec que el gran error de Carod va ser no exigir el seu retorn a la conselleria en cap just després de la gran victòria de les eleccions al Congrés el 2004. Podia haver aprofitat el gran moment de suport popular (650.000 vots!) i, amb la força d’aquest aval, hauria pogut deixar la seva empremta personal al govern en un moment en què ell i Maragall encara mantenien certa sintonia. I si Maragall no ho acceptava (per pressions del PSOE), doncs tocava marxar del govern, retirar-li el suport i eleccions anticipades. Llavors hauria quedat més clar que mai qui era sucursalista i qui no. ERC hauria marcat el perfil que molts volíem que marqués. Passés el que passés, no crec que la cosa hagués pogut anar pitjor del que ha anat. De totes maneres, això ara és aigua passada.

Poden Puigcercós i Carod recuperar aquell mite, aquesta aura que en algun moment havien tingut tant l’un com l’altre? Crec que molt difícilment. I en aquest sentit crec que el futur passa per un home com Joan Carretero, (potser) l’únic que pot recuperar per a Esquerra aquest discurs del 2003 amb absoluta credibilitat, l’única figura de pes que ha preferit clarament els principis al tacticisme. Carretero ha gestionat poder i sap el pà que s’hi dona al Govern de la Generalitat. I coneix també l’administració municipal: la manera com va passar de ser alcalde en minoria a Puigcerdà (amb menys regidors que CiU i PSC) a ser alcalde amb majoria absoluta sempre m’ha meravellat. Ara bé, perquè un canvi de lideratge a Esquerra es pogués fer sense destruir, sense fratricidis, sumant més o menys tots els sectors al voltant d’una candidatura amb màxim consens, hauria d’haver-hi una clarividència entre les bases que no sé si existeix. Seria necessari un acord amb Esquerra Independentista i de la “tercera via portabellista”, i un compromís de mínims entre els sectors Carod i Puigcercós. Personalment crec que no és hora de “sacrificar” ningú, de fer fora ningú, sinó de ser capaços de sumar, de ser un partit amb molts actius.

Crec que Carretero podria ser un bon cap de llista pel 2010, la pregunta és si hi ha prou temps. El congrés del juny dirà què passa. Somio, per què no, en sumar als esforços d’Esquerra noms com el de l’Alfons López Tena (sí, ja sé que teòricament està a l’òrbita de CiU, i potser li convé de moment continuar treballant de forma no partidista), i de veure com el Joan Laporta entra a l’òrbita de CiU des d’una plataforma externa (tipus CpC o Catalunya 2003) –idealment guanyant la Champions aquest any i deixant la presidència del Barça en ple apogeu de la seva popularitat– i contribueix a sobirtanitzar-la. (És clar que no es tracta del qui, sinó del què, però crec que certes empentes mediàtiques al moment adequat poden resultar molt rendibles.) Amb un acostament entre Esquerra i CiU i una empenta decisiva de totes les plataformes, think tanks i moviments sobiranistes que hi ha a la societat civil, crec que tindríem un escenari prou bo, oi? I llavors sí que el sector catalanista del PSC i alguns de no tan catalanistes, i els votants d’ICV que vegin que la sobirania és un pas necessari per afrontar amb garanties els problemes socials i de sostenibilitat, podrien acostar-se a Esquerra o almenys a la idea del sobiranisme. Potser llavors seria possible que una majoria social convergís en el sentit comú que porta a posar fi al “problema català” amb un divorci el més amistós possible amb Espanya, en un context internacional cada cop més favorable a l’exercici del dret a l’autodeterminació (Montenegro, Kosovo, Flandes?, Escòcia?), o almenys contrari a les solucions troglodítiques.

Evidentment sé que les meves preferències per Carretero no són compartides per tothom, i crec que l’experiència tant de Carod com de Puigcercós poden ser molt útils al partit i al país. En tot cas, i demanant excuses per la llargada excessiva, m’agradaria saber què en penseu.